L'oblit

Crec que va ser Camilo José Cela que va dir que tot està escrit, però que cal repetir-lo perquè la gent se n'oblida. Oblidar és un fenomen neurològic comú, de perdre la consciència de fets, experiències, cares o idees del passat, recent o remot. La memòria es conserva en les neurones, les cèl·lules del cervell que, a diferència d'altres de l'organisme, no es reprodueixen i per això conserven els estímuls que han rebut via els òrgans dels sentits. Hi ha, però, neurones que no ho conserven tot. Es poden exercitar amb la renovació dels estímuls. Estímuls repetits acaben gravant-se a la memòria, un conjunt de neurones més profund, més estable. Si no és així cauen en l'oblit, un espai elusiu, un temps i un espai de la no existència.

L'escriptura es va inventar fa vuit o deu milers d'anys precisament per combatre l'oblit, per conservar la memòria i, fins i tot reproduir-la. Però els escrits s'han de conservar i, a més, llegir-los. Si no, també es perden en l'oblit. D'ací la importància que es recordin. O es reprodueixin.

La premsa escrita pretén portar-nos cada dia el relat dels esdeveniments i, ocasionalment la seva interpretació. Alhora, tots sabem que no hi ha res més antic que el diari d'ahir. Amb prou feina serveix per a embolicar sabates. Al relat en diem informació. Es tracta d'in-formar, donar forma al relat. Si les formes no són correctes, no s'aguanten i acaben perdent-se. No s'han de perdre les formes. Altrament, el relat es perd i cau en l'oblit.

La memòria és, però, selectiva. També ho és la percepció, que els sentits no són iguals per tothom ni sempre està igualment receptius. I això val tant per la memòria individual com la col·lectiva. El natural és que intentem recordar allò que ens ha sigut favorable, estimat i benèfic. I, en canvi, que releguem a l'oblit el que és desagradable, negatiu, dolorós.

Com que això és natural cal fer exercicis per a recordar, reproduir a la memòria l'important perquè no caigui en l'oblit. Que no es perdi en el no-res, en la no existència. Sobretot d'allò que ens ha fet mal si és que volem superar-lo.

No cal dir que la nostra experiència col·lectiva a Catalunya ha estat força dolorosa. La recent o, tot plegat, la d'uns bons tres-cents anys. Ves, però, que ja s'encarreguen de recordar-nos-ho. Jutges empedreïts en la ignorància, polítics embolicats en les seves contradiccions o espies incompetents i falsaris ajuden que mantinguem present la repressió, les bastonades i l'exacció lladre de les nostres suors. No caurem en l'oblit.

El del perdó és una altra matèria. Ens queda feina, però.