Aixecada dalt d'un turó

Avui escric pensant amb els meus besnets, els fills dels nets que són per allà a les terres castellanes. Amb sort, la cocció de la vida és lenta, quan siguin grans jo ja no hi serè, segur que Internet serà una antiguitat i l'història com aquesta de Tarragona, escrita perdent l'aire infal·lible de l'història de llibre, planera, curta i amable els hi agradarà. A la bestreta la tècnica d'aquell futur farà que amb aquest relat assaonen que jo el pugui glossar de paraula. Per endavant l'ofereixo a vosaltres, tolerants lectors habituals, que percebreu l'intent d'associar passat amb present. Pot ser que l'història quedi empobrida, reduïda de dates i dades, amb to indisciplinat o simplificat, disculpeu-me. En el meu fur intern em passa pel magí presentar la ciutat com una senyoreta –el nom Tarragona ja és femellenc– molt formosa. De petita el seu natural ja era així, de soca-rel reduïda però sense límits. Es clar que, rústega i mancada d'ambient urbà. El seu nucli central elevat no era planer, des que d'aquell tossal baixava suaument vestida amb una verda i flongesa faldilla natural arribant a la platja daurada i al cabalós riu que fa dos mil anys es deia Tulcis i segles després va ser rebatejat Francolí. (manoi, ho he descrit bonic. I si semblava un roquerol gentil de noieta?).

Per ella havien habitat els celtes, gent amb intent de viure tranquils. Més tard arribaren els grecs, que trampejaven amb les seves novetats, diguem que anaven a la pela. Un dia recalaren de lluny els soldats d'una Madona que es deia Roma, molt rica i poderosa, que embadalint-se de les qualitats defensives i formosor natural acamparen, i a la llarga s'hi van quedar, cobrint-la de vestiment d'alcasser i fornint-la com a una princesa d'aquella Hispània. (paraula que diuen de significació Terra de conills). Tant es així que fou l'admiració de la península. Dotada d'un port i amb la seva capacitat de seduir rebí vaixells, com pretendents per endur-se valuosos productes a Roma. Que que la feu filla seva, nominant-la Tàrraco i convertint-la en senyora Capital de l'Imperi.

De fet Barcelona i Madrid van haver d'esperar en candeletes –com diu el refrany català– molts segles per aconseguir el que son ara. Barcino era una ciutat mitjana de Tàrraco i Madrid va haver d'esperar a la ribera del Manzanares la dominació musulmana per fer-la Magerit. Fa dos mil anys Tàrraco va ser transcendental i estratègica. Impossible aturar el creixement d'habitants. Cal palesar que no tots hi vivien en igualtat de condicions, fruit de diversitat categòrica: classes superiors, burgesos, polítics, ciutadans romans, esclaus a dojo, comerciants, artesans i pobladors. Molt emprenedors, també en perill i curta vida, diria que els era aplicable l'estil James Dean «viu ràpid i mor jove».

Ens empassem anys d'història fent cinc cèntims de quan arribà el cristianisme amb Constantino. Cultes pagans prohibits al mateix temps que com a ciutat ascendí molt alt, o sia benmereixença Metropolitana i Primada. Fou pitjor el remei que la malaltia, perquè el primer Bisbe Fructuós va ser martiritzat a l'amfiteatre. L'imperi Romà aflaquí, acabada la dominació romana vingueren els Barbers i Visigots que encaterinant-se d'aquelles construccions romanes les adaptaren al seu estil. Això no obstant, com a un nou nadó la batejaren Tarragona. Obro la portalada del segle setè i trobo que fou governada un segle per Ducs, rodejats de magnats, Bisbe i capellans. Ni de bon tros es podia badar, com un bufit de vent del sud els àrabs li posaren assetjament i se la feren seva. Aquells sarraïns, malgrat períodes de pau i rebre un cúmul d'atacs i contraatacs, aguantaren al llarg de quatre-cents, deixant-la al fotre al camp destrossada a tort i a dret, deshabitada i tot el camp incultivat.

L'any 1116 arribà a Tarragona el Comte de Barcelona –per un moment engegaré a dida la seriosa història i bromejant me'l imagino, com els pixapins actuals de Barcelona, dient «O que macu» i descobrint-la com una zona d'interès turístic –Ramon Berenguer III que fàcilment i planerament l'ocupà, i junt amb el Bisbe Oleguer s'aferraren a l'intent de reconstruir-la. No fou tan senzill –ara caldria dir Con la Iglesia hemos topado– calia demanar com és degut permís al Papa. Potser badaren massa i Alfons d'Aragó, per un altre costat, proposà Robert d'Aguiló per la mateixa feina. Entre poc i massa llavors tots la volien. S'oficià un deliri insospitat on hi va haver de tot baralles, lluites, morts i –refer-hi-ro, fora massa llarg i enfarfec– finalment Tarragona va quedar en mans del comte de Barcelona i l'arquebisbe Torroja, que van repoblar-la atorgant terres a canvi d'exigir i rebre suculentes primícies de tota mena als nobles interessats. Així començà l'edat mitjana i la ciutat quedà com sempre en mans del arquebisbe, senyor de l'església catalana, amb potestat d'excomunió a qui calia.

Li durà setanta anys i de cop i volta el nou Bisbe Bernat Tort, entossudit en un viatge al futur, va veure's amb cor de promoure una Catedral a Tarragona malgrat que per al somni caldrien segles –com ara quan Renfe ens tregui el dogal de les vies a la nostra façana marítima– per realitzar aquell camí. La van emprendre romànica, com era manat, però a la llarga canvià la moda i l'estil, així que s'acabà gòtica. Fou un gran privilegi que reportava la possibilitat de tornar-li a la senyora Tarragona aquella bellesa perduda.

Per aconseguir el progrés, el 1288 una trobada d'intel·lectuals i polítics del moment pensaren en una institució capaç de prometre als ciutadans quan es faran i s'inauguren les obres a la ciutat –o sigui com ara un Ajuntament– i aconseguiren que l'arquebisbe Arnau Cescomes atorgués constituir un preludi municipal que es diria Universitas. Fundà un Consell que escolliria tres Consols, o sigui els que tallaven el bacallà davant del grapat de projectes sobre la taula –com ara– i quan semblava que funcionarien vingueren temps difícils, epidèmics –com la covid, però de mes d'un segle– i males o justes collites. Per acabar-ho d'adobar els tocà un Rei ambiciós que demanava diners i homes per a les seves guerres. Per rematar-ho sobre el segle quinze ens etzibà un setge el monarca d'Aragó.

Deien que Catalunya era un regne –com ara una Comunitat– però governat per un virrei escollit pel Rei. A Tarragona patiren cabussats dins la marea de condemnes per la Inquisició que va instituir Isabel la Catòlica. A mal borràs a la seva mort s'organitzà una processó funerària. Dos anys després el Rei Ferran el Catòlic amb la nova esposa arribà per aprovar un Municipi compost per 42 consellers. Llavors, enfeinats en la defensa contra el perill de corsaris i construint nous baluards davant el risc d'atacs de naus venecianes que s'havien aliat amb els francesos, de rebot la ciutat patí un terratrèmol sense víctimes. l'any 1500 a la senyora Tarragona li portà la fi d'anar de corcoll. S'obrí el cel i esdevingué la recuperació econòmica. Arribà als cinc mil habitants i començaren la construcció de l'Hospital (ara Consell Comarcal) i la Universitat de Tarragona, que Felip II autoritzà donar títols de Teologia, Gramàtica i Arts.