No fa gaires dies us explicava en un article que vaig titular «L'Àlex, el Patio i les casualitats», que al món es produeixen situacions que semblen escrites per algú que ens va movent com si fóssim personatges d'una sèrie. I, com ja haureu comprovat, no hi ha producció audiovisual o relat on l'escriptor o el guionista no faci morir algú. A la novel·la d'avui se'ns ha mort el meu amic Àlex Arroyo. Tenia 54 anys i cada frase seva et feia meditar una bona estona sobre la vida, estimar-se i ser feliç. Jo acostumo a ser d'aquells que repeteixen constantment: creu en tu mateix. Vam sopar un dia al Bonachí, allà a la Rabassada, amb la Lidia Adelantado, la seva inseparable amiga. I em va sorprendre que estava orgullós d'haver-se fet a si mateix partint d'un barri de treballadors de l'Hospitalet. No voldria comparar-me, perquè ell era un guru pels emprenedors i empresaris, però sovint m'haureu sentit dir que soc fill d'una família senzilla. Els centenars de milers de seguidors de tot el món que escolten els seus consells a YouTube, mai arribaré a tenir-los. Però sí que coincidíem en aquesta faceta de l'autoestima i de pensar que les bones vibracions, l'actitud positiva i l'alegria et portaran a aconseguir allò que pretens a la vida.
En aquests casos tristos, el WhatsApp es converteix en el lloc on torno per contemplar amb nostàlgia les últimes paraules que vaig intercanviar amb els amics que han fet el seu últim viatge. He mirat reflexiu dos missatges que em va enviar: un és la Mafalda dient: «¿Qué importan los años? Lo que realmente importa es comprobar que al fin de cuentas la mejor edad de la vida es estar vivo», però les seves últimes paraules m'han deixat pensatiu. «Jo ja he demanat trasllat a un altre planeta». Que siguis feliç allà, amic Àlex.