Fa deu anys va sonar el telèfon i uns senyors molt amables em van dir que em donarien calerets per escriure les cròniques de la Selecció Espanyola de futbol per a un lloc important que no revelaré ni sota tortura. Vaig acceptar, malgrat que hi havia un petit problema: no tinc ni idea de futbol. Però s'havia de menjar, i vaig tenir sort, ningú se'n va adonar. És graciós, he passat de parlar d'Iniesta a fer-ho avui d'uns jugadors que no apareixen mai a la tele. Alguna vegada he estat a una llotja plena de turbants saudites i milions, però tenen un defecte: no són del Tarragona Futbol Club. El Laporta serveix als convidats un càtering que està al nivell de la Hepburn, però el bocata que em van donar diumenge al Camp de La Granja era digne de Tiffany's. Els del club estan equivocats amb mi i per això em tracten com si fos important. Em van fer posar a la foto institucional amb «l'alcalde» Viñuales, el Berni, la Maria Elisa i la gran Maria José López. Però m'he vist a la imatge i semblo el representant de «Gordos por la República».
Si els equips grans juguen amb pilotes folrades de bitllets de 500 euros, al Tarragona FC els balons estan plens de la dignitat de jugar sense diners pel mig. Diumenge vaig estar animant amb aquells del tambor i mirava com els jugadors lluitaven sota un sol de justícia per guanyar a un Riudoms que no era precisament un equip de jubilats. Van empatar. I què? Jo dic que el millor que li pot passar a un equip és no guanyar sempre. Igual que Riudoms, també m'estimo Falset, els pròxims a visitar Camp Clar. Però, com un divorciat, he de deixar enrere els antics amors. El Tarragona F.C. aconseguirà l'ascens que tant mereix. Demostreu que sou un club amb 113 anys d'història i que sou els millors! Força! No hi entenc de futbol, però sí de persones.