Saber si la culpa de la teleporqueria és de l'audiència o de las cadenes és un misteri. Saber per què la prostitució continua sent una activitat tan normal com anar a comprar el pa, és un misteri. Vivim en un núvol de misteris que, realment de misteri no en té res. Ja ho sabem tot, però continuem repetint com lloros sense saber què fer. L'últim tema de «misteri» que arriba ara amb la calor fa referència a la manca de personal a l'hostaleria. El meu pare, el Pepe Peñalver, va treballar sempre de cambrer. A les sis del matí s'apropava al meu llit i em feia un petó abans de marxar. Tornava a la una de la matinada. Ell em va recomanar que no fos cambrer. Crec que ho va encertar.
L'empresari diu que no troba gent, en un món on tothom necessita treballar. Estrany, oi? I si ho analitzem bé, trobem, d'una banda, la incertesa dels guanys del propietari que ha viscut els últims anys de pandèmia. Ara s'ha obert la veda i, tot i que hi ha una explosió d'alegria, el futur no és previsibles. D'altra banda està el treballador, que considera que les condicions no són dignes. I, després tenim la professionalitat del contractat. No descobreixo res quan dic que a un bon professional se l'ha de pagar bé, i també que té família. Em refereixo a un home educat, que sap de vins, que sap vendre el producte amb simpatia, que és discret. A un restaurant de Madrid recordo un cap de sala que va amonestar a un cambrer per quedar-se al costat de la nostra taula quan parlàvem de política. Em sap greu perquè ja sabeu que jo soc més groc que The Sun, però envejo aquells cambrers que serveixen una relaxing cup of cafè con Leche a la Plaza Mayor de la capital, de Càceres o de València. I si provem de dignificar la professió? Potser en aquesta peli de misteri, el majordom no és l'assassí.