L'any que es va estrenar ET jo acabava de sortir de prestar els meus serveis a l'Estat. Vaig tornar a la meva feina a Casa Lozano Electrodomésticos (els més vells heu fet un somriure, eh?) i vaig esborrar tres lletres del currículum. O sigui que vaig esborrar el «del» on posava régimen del general, i au! Els vaig emetre una factura per estar treballant un any i mig vestit de Fidel Castro. Com a concepte vaig escriure: «Para dar cumplimiento al articulo 30.1 de la Constitución. 547 días de trabajos de deber de defensa de España». A la quantitat, 64,90 euros, perdó 10.800 pessetes, que llavors érem normals. Crec que és menys del que cobra la dona que s'encarrega de gestionar els lavabos públics de la Rambla Nova. Sí, ja sé que no existeixen, per això ho dic.
I vosaltres direu que per què he posat un títol que fa referència a ET, aquell personatge baixet i arrugat que ens va fer plorar. No, home, malgrat era el cap de l'Exèrcit de Terra, no vull dir Franco, em refereixo a aquell altre... l'extraterrestre. Que no, Montoro tampoc. Parlo d'aquell personatge de Spielberg que deia el mateix que un pobre desnonat, «mi caaasa», mentre una comitiva de gent amb porres i un número de sèrie a l'esquena li llença floretes. Doncs ha mort Isidoro Raponi, el creador del mecanisme que movia aquell alienígena que va emocionar-nos el 1982 molt més que el Naranjito. A mi l'Albert Ribera no m'emocionava, la Malu sí, no per les seves cançons, sinó perquè el seu tiet era el Paco de Lucía, la primera persona que vaig entrevistar com a periodista. El segon que vaig atendre a la recepció del Times va ser l'Agustí Mallol. Ei, que el personatge del títol d'aquest article i el polític no tenen res a veure. Mira que sou dolents!