Inversions

Invertir és posar de cap per avall, segons es miri. Quan parlem d'inversions sovint, però, sembla que es tracta de posar-hi diners un lloc o altre, generalment perquè produeixin un profit. Els que tenen molts diners és el que fan. Això és el que fan els bancs que són els que tenen diners, seus o de la gent que els hi diposita. Els que no tenim diners, com a molt, invertim el que guanyem en nosaltres mateixos: menjar, viure, etc. Ocasionalment, si hem fet estalvis podem intentar invertir-los, sempre però amb prudència. Això són inversions privades, pròpies de cadascú.

Quan es parla d'inversions públiques, parlem d'una altra cosa. Són diners de tots, recaptats per les exaccions, és a dir allò que ens prenen vulguem o no, altrament dit impostos. I que, almenys teòricament, van destinats a retornar-los, redistribuïts d'una forma o altra, per a benefici de tothom. Tothom vol dir el que hi paguen i, també, els que no paguen impostos per raons diverses.

És, doncs, un viatge de diners d'anada i tornada.

Els impostos són un invent antic. Fins i tot surten a la Bíblia. Un dels apòstols, Mateu, era recaptador d'impostos. L'afer de la pregunta dels fariseus sobre si s'havien de pagar impostos, mirant l'efígie de l'emperador i dient que “al Cèsar el que és del Cèsar” no ho aclareix gaire. Cert, però que eren altres temps. Avui dia els diners dels impostos són de tots... Això no obstant el repartiment és un tema més complicat.

L'estat espanyol és bastant antic i encara pensen que amb els diners de tots poden fer el que volen. I ho fan. Se'ls gasten en submarins que no suren, autovies per les quals no va ningú, trens d'alta velocitat que passen per on no viu ningú i el manteniment d'una força de funcionaris dropos, empresaris penjats del BOE que fan obres inútils i altres mandangues. Cert que hi ha una part que van a pensions i salaris de metges, infermeres i mestres. Però algun imbècil il·lustre com el president del Banc d'Espanya diu que això de donar diners, que de fet és retornar el que van cotitzar, als pensionistes surt massa car.

El retorn cap a la gent, en bona part, hauria d'anar a inversions en obres pel gaudí i ús de tothom: obres públiques. Però el repartiment és quelcom esbiaixat.

Catalunya, que contribueix substancialment amb impostos de tota mena a l'erari de l'estat, a penes rep, no ja el que li toca, sinó només que el 35% del pressupostat per l'any. D'això en diuen inversions no executades. Mentrestant aquesta mena de forat negre que és l'estat central a Madrid s'empassa el seu i el dels altres sense gens de vergonya.

Ocasionalment, tenen la barra d'anunciar inversions que fa que els mitjans afins parlen de “pluja de milions”. Fa uns dies prometen 7 milions per una peça del patrimoni com la Necròpolis quan ni tan sols existeix un avantprojecte ni contempla la part a excavar que queda sota la Tabacalera. Per què set i no deu?, o quatre? Fer volar coloms, com els que s'han apoderat del vell edifici de la fàbrica de tabacs.

Ferrocarrils, comunicacions, autopistes sense acabar de fa decennis com l'A-27, un corredor del Mediterrani més curt que el “corredor” de ca ma mare, i mil més.

Malfieu. Les inversions no vindran mai. Ni amb l'actual govern centra ni amb cap altre que els succeeixi. L'estat administra els diners de tots amb la impunitat que li dona saber que sempre pot agitar el personal atiant ires contra Catalunya. Els hi dona vots a eleccions on no en parlen de res que interessi a la gent, però així és com s'ho han muntat.

Fins que ho posem tot de cap per avall.