Ja sé que espereu un article farcit de lloances, de referències divines cap a un ésser humà extraordinari que dedica la vida als altres. Això ja ho sabem fa anys, no és notícia. A mi m'agrada més parlar d'una faceta que no és tan coneguda del Xavier Fort, la de monologuista d'humor. Ningú coneix millor que ell les persones per poder convertir-se en un explicador d'històries, com el Capri. I probablement per això és tan savi.
Quan veig un mossèn entregat a l'ajuda dels altres, per a mi és, simplement, un home bo i de bon cor, i res més. Confesso que els capellans m'agraden més a una terrassa que «comiendo» a la cafeteria de la Universidad Pontificia de Comillas.
El 1988 jo encara gatejava per una redacció quan un boig va intentar matar-lo. Ara m'explica amb naturalitat com va ser aquella nit horrible. Aquell jove armat amb un martell, no va poder posar fi a la vida del rector, com si Sant Pere li hagués posat un casc. Un miracle? Però ell, en comptes de posar les mans sobre el Codi Penal, va agafar la Bíblia i va demanar al jutge que el perdonés. Em recorda molt la Manolita de Betània.
Em va regalant frases que em fan riure: «No em treguis anys que em faran fer la mili», «Vaig néixer a Tarragona, no es nota que soc de capital?», «Vaig començar a parlar amb 9 anys, pensava que seria mut». Li parlo d'escriure una biografia, i respon que «nooo, que els llibres pesen molt». Quan li «confesso» que de fe vaig fluixet, em diu que... «mentre creguis en el Nàstic!».
He quedat amb Mossèn Fort al Joan XXIII, entre parets i bates blanques, dolor i alegries que es viuen en un microclima familiar i d'estima del que gaudeix. «Els metges i les infermeres són àngels». Abans de marxar m'agafa el braç i em diu a l'orella: «Et llegeixo cada dia». Carai! No tothom pot dir que el llegeix un sant.