Estem espantats!

Mixeta i les seves companyes són éssers molt intel·ligents, com ho podrà comprovar el lector o lectora que adopti un mixo dels molts que acull l'Associació Vallsgat (adopciónvg@gmail.com). L'altre dia estaven molt preocupades. Acabaven de llegir un article del sociòleg alemany Wolfgang Streek, director emèrit de l'Institut Max Plank, de Colònia i s'havien espantat. Me'l passaren i, en llegir-lo, també en vaig tenir de por.

Resulta que el Dr. Streek, com nosaltres, es va espantar quan Úrsula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea (UE), tan entusiasta sempre, va fer saber al món ja a finals del mes de febrer que les sancions preparades per la UE serien més efectives que mai i que «pas a pas desmantellaran la infraestructura industrial russa»; temor al qual s'hi va afegir –diu el sociòleg– la nova aspiració nord-americana d'aconseguir la «victòria total sobre Rússia», perquè pràcticament la totalitat de les nombroses simulacions de conflicte encarregades als think tanks nord-americans pel govern del seu país per analitzar una hipotètica guerra entre Ucraïna, l'OTAN i Rússia acaben, d'una manera o altra, en un cataclisme nuclear, si més no a Europa! No oblidem que Putin pot no guanyar la guerra, però no la pot perdre.

Seguint els raonaments del Dr. Streek, un dels molts esdeveniments notables al voltant de la guerra d'Ucraïna és la manera com el funest historial de les recents intervencions militars nord-americanes ha desaparegut gairebé per complet de la memòria pública europea. Fins fa només uns mesos –reflexiona el sociòleg–, el desastrós final de la intervenció nord-americana a l'Afganistan era un tema freqüent entre els comentaristes europeus. També hi eren presents, encara que més en un segon terme, Síria, amb les línies vermelles d'Obama, primer marcades i després oblidades; Líbia, que va ser abandonada després de convertir-se en un infern; i Iraq, on els càlculs a la baixa parlen de dos-cents mil civils morts des de la invasió nord-americana. Res d'això s'esmenta aquests dies a Europa, i si s'esmenta es titlla immediatament de propaganda antiamericana per amagar les malifetes comeses per Putin i el seu exèrcit.

A mesura que augmentaven les tensions al voltant d'Ucraïna -indica el Dr. Streek-, els països europeus van lliurar als Estats Units, aparentment com una cosa natural, una mena de poder notarial que li permetia, a través de l'OTAN, actuar en el seu nom i representació. Ara, amb la guerra que s'allarga, Europa, organitzada en una UE supeditada a l'OTAN, es veurà sotmesa als vaivens de la política interna dels Estats Units, una gran potència en declivi que es prepara per a un conflicte global amb una potència en ascens: la Xina.

Els casos de l'Iraq, Líbia, Síria i Afganistan haurien d'haver documentat àmpliament la tendència nord-americana a fugir si els seus esforços en altres parts del món fracassen per qualsevol raó, deixant darrere seu el caos. Sorprenentment, a cap lloc d'Europa occidental –remarca el Dr. Streek– es planteja la qüestió de què passarà si, el 2024, Trump és reelegit; però, fins i tot si guanya Biden o algun republicà moderat, el manifest dèficit d'atenció de la política imperial nord-americana hauria d'entrar en els càlculs estratègics, si n'hi ha, dels governs europeus.

Arribats a aquest punt, Mixeta va observar que resulta interessant veure com, després de més de tres mesos de guerra, el gas rus continua sent subministrat a través dels gasoductes ucraïnesos. Curiosament, malgrat que el govern ucraïnès pot tancar-los quan vulgui, no ho fa, possiblement per permetre's a si mateix i als seus oligarques (que no només n'hi ha a Rússia) la recaptació de les corresponents taxes de pas. Això no impedeix que Zelenski exigeixi s'acabi la utilització del gas rus per no finançar la «guerra de Putin».

Acabem amb paraules del Dr. Streek: «Una explicació que poques vegades s'addueix per contar la imprudència amb què els Estats Units entra-i-surt massa sovint d'aventures militars remotes, és la seva ubicació en una mena d'illa. El que facin o deixin de fer els Estats Unit a l'estranger té poques o cap conseqüència per als seus ciutadans. Quan les coses van malament, els nord-americans poden retirar-se al lloc del qual van venir, on ningú no els pot perseguir. [...] Per això encara resulta més sorprenent que els països europeus, aparentment sense debat, hagin deixat la qüestió d'Ucraïna en mans dels Estats Units. En deixar que Biden decideixi en nom seu, el destí d'Europa dependrà del destí de Biden, és a dir, de les decisions, o indecisions, del govern nord-americà vinculades al sentiment del seu públic nacional».»