Camí a la irrellevància

Una de les situacions més greus en la nostra societat, pel que fa als que tenen els poders, és passar de ser referència, a ser irrellevants; el fet, en si mateix, és una evidència, és emblemàtica quant, individualment, determinades responsabilitats, i en determinats moments, deixes de tenir-les, amb conseqüències directes respecte a la teva manera de conviure amb la realitat, és a dir, «deixes de ser actor, per convertir-te en comparsa», en qualsevol cas, des d'una visió particular, té tota la lògica, i així s'assumeix, agradi o no; una altra cosa és pel que fa a les institucions, a tots els nivells, públic i privat, que no s'hauria de permetre el luxe de passar de rellevants a accessoris, perquè això posaria de manifest que ja no comptem per res i estarien properes a la seva desaparició efectiva.

El tema que esmento, té exemples pràctics ben emblemàtics en la dinàmica política, on determinades opcions, han passat de ser referència de país, a la seva desaparició, per no esmentar aquelles altres que van mutant de raó de ser, adequant-se a les noves realitats, malgrat que en aquest camí deixin molt del que defensaven en el seu moment, optant per seguir, encara que això suposi la renúncia a conceptes que, fins fa poc, tenien com sagrats. Fins i tot, com a país amb uns governs, a diferents nivells, perdent, cada cop una mica més, del seu «moment de referència», el que pot posar al mateix país en una situació de nul·la influència internacional.

També en el tema associatiu la cosa va per camins semblants i podem veure com punts vitals fins fa poc, queden allunyades de la realitat i el «seu pes» queda difuminat per una situació global que els supera; així, en el món mediàtic, que lluny queden d'aquells diaris amb milions de lectors que posaven i treien governs, i que avui només són una referència més en un marc comunicatiu descontrolat, on milers de mitjans busquen el seu espai d'influència, encara que sigui a costa de la mentida i les mitges veritats.

En definitiva, que lluny queden aquells espais públics on «la paraula dels líders de torn» eren referència obligada, i veritats inapel·lables, per una comunitat que es posava en mans de determinats personatges, en funció de variables de tota mena, des de les ideològiques, fins a les de pragmatisme, en un exercici de pseudo responsabilitat, avui sobrepassat per la mateixa realitat global, que tot ho condiciona i que ens ubica en un model lluny d'aquells en el que estàvem ubicats, de manera vertiginosa.

No tinc resposta acurada, si el nou marc és millor o pitjor del que han tingut els darrers anys, el que estic segur, és que no hi haurà marxa enrere, i el que és clar, és que això que avui tenim, és el present i el futur.