Aquest article està relacionat amb les paraules màgiques que dius a les quatre de la matinada en un after acompanyat del Pedro Sánchez: «La penúltima i marxem!». Per aquesta circumstància, que encara no podeu entendre, vull fer-vos un «making uf» dels meus referents creatius pseudo-literaris-periodístics dels últims quatre anys.
He estat de vacances, però en comptes d'anar a Lloret o a Vall-de-roures, m'he passejat per la redacció d'El Nacional, allà al carrer Numància de la ciutat que estima Lamban. He observat el Pep Antich amb curiositat, per veure com és un independentista segons l'Alicia a la «terra» de les meravelles. Camina normal. Parla normal. Res a destacar. Però el que més m'interessava era veure l'Iu Forn. I vosaltres us preguntareu per què? Guapo no sembla. En certs aspectes, per a mi, és aquell Jehovà del salm 23 de la Bíblia: el pastor que em guia per angostos congostos (perdoneu la cacofonia). Volia comprovar com està psíquicament una persona que escriu cada dia del calendari un article d'opinió, com ara jo. Camina normal. Parla normal. Anava a escriure: «res a destacar», però no, s'ha de dir que cobra més que jo. L'admiro per la seva resiliència i la conyeta que té, com també ho faig extensiu al Quim Monzó i el Sergi Pàmies. Són per a mi com els tres mosqueters, les tres milfs del Rubens o el tripartit del Montilla. El Forn va marxar a dirigir l'ACN, i això també és un mèrit, perquè a mi el més fort que m'han proposat a la vida és escriure ranxeres per a un taxista de Madrid. El salm que he mencionat abans continua dient «El Senyor és el meu pastor: no em manca res». Jo, amb el permís de l'autor del Llibre dels Salms, el Rei David (el preparaod'Israel al segle X) corregiria aquesta frase i on diu això de mancar posaria, simplement, «pasta».