Tenia jo un anyet, el 1962, quan a la revista Hollywood Reporter va aparèixer un curiós anunci. Era de l'actriu Bette Davis, que ja havia guanyat dos Oscar. Demanava feina d'una manera singular: «Trenta anys d'experiència com a actriu de cinema. Conservo mobilitat i soc més amable del que es diu». Realment no estava necessitada, volia denunciar que Hollywood no contractava actrius que ja tenien una edat.
Avui, després de quatre anys d'entretenir-vos cada dia amb el cafè, i d'haver-ne escrit uns 1.200, deixo de publicar els meus Manaments. No sé si veureu un anunci demà a un rotatiu dient «Periodista sense Oscar, amb trenta anys d'experiència, que ja conserva poca mobilitat i era amable, busca feina». Espero que ara s'hagi sentit un «Oooh!» al Camp de Tarragona. Com? No, no em refereixo només a l'estació de l'AVE de Texas.
Sé que aquestes línies són molt populars i sou milers els lectors que em seguiu, per això us explicaré què ha passat. Més que res perquè no m'hagi d'aturar a cada cantonada a explicar-ho. Jo em crec Bette Davis i per això penso que mereixo cobrar més per una peli que la nena d'«Alcarràs». He volgut negociar com a bon fenici i m'he trobat amb la muralla xina, l'únic restaurant on podré anar a dinar a partir d'ara. Per això, ara ja no m'assemblo a la Bette, sinó més aviat a la «Vete». I ja que parlem de pel·lícules, us diré que tinc tres finals i podeu escollir. El primer és que després de demanar feina durant quatre anys des del meu article, per fi n'he trobat, a la «casa real». Sí, en minúscules. El segon final fa referència a una de les pel·lícules més conegudes de la Davis, «Eva al desnudo», perquè jo em quedo en pilotes. Però el que més m'agrada per acabar és una frase del Congo Belga que van adoptar els de les Terres de l'Ebre: «Ke vos bombiguen».