En record d'una entrevista frustrada

L'altre dia, en arribar a casa, vaig trobar que Mixeta i les seves companyes s'havien entretingut a remenar el meu arxiu. Abans que tingués temps de dir-les-hi res, em mostraren unes notes en la que, del meu puny i lletra, vaig reconèixer l'esborrany d'una entrevista que, quan un servidor encara era un periodista en actiu, vaig tenir ocasió de fer a un coronel d'Estat Major, expert en guerra nuclear. Cal dir que l'esmentada interviu no es va arribar a publicar mai per les pressions d'instàncies superiors. Aquella no nata entrevista jo la vaig batejar com la del «Depèn». La troballa que havien fet les meves gatetes, les quals són d'allò més intel·ligent, cosa que podrà comprovar qualsevol persona que adopti un mixo dels molts que acull l'Associació Vallsgat (adopcionvg@gmail.com), va fer que lliguessin el que es deia en aquells papers amb la situació actual de guerra a Ucraïna i els perillosos y caríssims despropòsits aprovats la setmana passada a la cimera de l'OTAN a Madrid, sota l'etiqueta d'una suposada seguretat europea amenaçada per Rússia(!) i la Xina (!!!).

Com que ja han passat uns anys des que vaig fer l'avortada entrevista i el coronel va morir no fa gaire com a general a la reserva, puc contar alguns detalls, els més anecdòtics, de la conversa. Cal advertir que, actualitzant algunes dades, el nombre de caps nuclear existents és de més de tretze mil (en el moment de l'interviu eren unes quantes menys), amb una potència equivalent a cent mil explosions com les d'Hiroshima o Nagasaki. Us podeu imaginar cent mil Hiroshimes?

Recollint aquestes xifres i acceptant que només es fessin explotar l'1% d'aquest arsenal, entraríem en la vigència del que em van dir en aquella entrevista. Aquest 1% seria igual a les cent bombes de què es parlava en els meus papers. Això significaria un brutal canvi climàtic a escala planetària, on disminuiria la pluviositat i augmentaria la temperatura, la qual cosa s'anomena l'hivern nuclear.

La producció agrícola baixaria escandalosament i provocaria una fam mundial mai vista, amb l'agreujant que la radiació podria ocasionar mutacions genètiques que convertirien en tòxiques plantes que fins ara han estat la base de la nostra alimentació. A tot això caldria afegir que, després d'un conflicte usant armament atòmic, totes les infraestructures (clavegueram, telecomunicacions, electricitat, etc.) i els sistemes sanitaris o d'emergències quedarien destruïts. Seria una catàstrofe que no podem ni imaginar. Només cal pensar que si el coronavirus ha portat a la vora del col·lapse la sanitat i la cadena de proveïment, això seria com una broma al costat d'un desastre nuclear.

I, anem al famós «Depèn». Quan va acabar l'entrevista, i a micròfon tancat, vaig demanar al militar uns aclariments. Vaig dir-li si allò de cobrir les finestres amb paper d'alumini era realment eficaç contra les radiacions. La resposta fou «Depèn». «Depèn, de què?» vaig repreguntar. «Depèn. Pot ser eficaç si l'ona expansiva de l'explosió no ha fet saltar en mil bocins els vidres de la finestra». I vaig seguir: «I allò que m'ha dit de posar-me sota una taula si es produeix l'explosió?» «Doncs, depèn de si vostè prefereix morir aixafat per una taula o una biga». Vaig insistir, ara amb preguntes fora de programa: «Llavors, segons vostè, què he de fer si sona l'alarma d'un atac nuclear?» «Depèn. Si vostè és creient, resi; si no ho és, continuï fent el que estava fent». Finalment, en un atac d'ingenuïtat, vaig fer una darrera pregunta: «En cas d'atac nuclear, hi ha algun lloc bo o menys dolent per posar-me». I aquí ja no hi va haver el «Depèn» perquè em va dir: «Miri, si això arriba a passar, el millor lloc serà just sota la bomba, perquè no podrà dir ni Ai!?».

Dissortadament, com deia fa poc la física nuclear Teresa Fortuny, del Centre Delàs per la Pau, el sol fet de l'existència de les armes nuclears comporta un seguit de riscos. S'han produït errors tècnics, humans, d'interpretació que han provocat la creença que tant Rússia com els Estats Units estaven sota l'amenaça d'un atac nuclear i es va estar a punt de respondre amb un contraatac també nuclear. Han estat falses alarmes, reconegudes pel Govern nord-americà.

Com deia Mixeta, a propòsit de la tensió in crescendo a Ucraïna i l'increment de la despesa militar, «Esperem que ningú pitgi el botó que no toca!». Així sigui.