Pressupostos en dubte

Les darreres informacions que posen de manifest el desacord entre el qual es pressuposta i el que realment es fa realitat tangible, posa sobra la taula una sèrie de fets que tenen molta més transcendència de la que, finalment, donem els incompliments reiteratius, per part d'aquells que haurien de ser garantia de compliment del que es proposa, sí, a més, es fa en virtut d'una llei aprovada a les Corts Generals, o a les diferents institucions públiques.

Sembla que, el retret davant la mentida evident, per no fer realitat el que es ratifica amb la normativa de major transcendència del país, com és la Llei Pressupostaria, es converteix en un fet anecdòtic, buscant excuses de tota mena, per justificar el fet injustificable si, a més, no ens oblidem, de deixar de fer el que toca i està compromès, té derivacions de tota mena, per una ciutadania que, cada cop, té més clar que els compromisos de la classe política, sigui quin sigui el seu color, són un fet difícil de ratificar en la realitat, ja que una cosa són les paraules i altra, molt diferent, són els fets objectius del seu compliment.

El tema, que posa en dubte la nostra pròpia fórmula democràtica i que suposa un argument per aquells que busquen el descrèdit a costa del qual faci falta, ens hauria de fer reflexionar sobre si val la penal continuar transitant per aquest model, on res del que es diu, finalment, té garanties de compliment, malgrat els mètodes justificatius que es posin en funcionament, especialment liderades «pel tu més» a l'hora de buscar responsabilitats compartides d'ineficàcia absoluta de gestió, amb actors concrets a l'hora de buscar els «perquès» de tot el que esmento.

En moltes ocasions he parlat, a l'hora d'avaluar procediments per buscar alternatives solvents per evitar el problema enquistat que refereixo al principi, amb «projectespressupostos- terminis», és a dir, lligar el desig de fer amb, no només, «apuntar-ho», sinó anant més lluny, fixant l'existència de projectes concrets avançats, i uns pressupostos on s'identifiqui, clarament, d'on sortiran els diners per fer-los front i, sobretot, l'exprés termini d'execució d'aquests. Segurament, l'important és parlar de projectes que tenen el vistiplau de la ciutadania, buscar l'aplaudiment fàcil i directament el suport electoral, encara que se sigui conscient de la inviabilitat dels mateixos per raons diferents, que poden anar des de les estrictament econòmiques, fins als de capacitat de gestió, pel que fa a l'enrevessat camí que suposa poder disposar de solucions donant compliment a les diferents normatives implicades en cada tema. Ens podem quedar en el titular, esperant que el miracle es faci realitat, deixant-nos manipular en funció d'il·lusions inviables que si hi pensem mínimament, és a dir, creient-nos el que, a efectes pràctics, és impossible.

Seguint en la línia de parlar de les tres referències a la vegada, projectes –pressupostos– terminis, s'autoexigirà una aposta fonamentada i amb un crèdit en positiu per la seva execució, amb el que això comportaria de treball conjunt de tots els implicats. Segurament, el fàcil és «parlar molt», amb «publicitat pagada» massa vegades, sense aprofundir en el que se'ns ofereix; crec que és imprescindible que quan es parla de diners públics, se sigui realment possibilista, sinó el que estem plantejant són «idees» sense cap suport real; a més, no oblidem que en els temps que venen, serà altament difícil fer front a desitjos d'infraestructures, on altres prioritats seran les que marcaran les decisions públiques, si bé aquest seria un altre debat que ens portaria a valorar la negativitat de despeses milionàries en actuacions sense cap mena de rendibilitat social de la qual podem tenir exemples per tot arreu, amb administracions implicades de tots els vessants polítiques.