La fermesa de l'amor

Benvolguts i benvolgudes, a l'Antic Testament, Déu es revela a través de les nocions d'amor incondicional i ferm (hesed), i d'autenticitat i veritat en el fer i l'obrar (emet). En la història salvífica, una de les expressions més clares d'aquesta essència és la seva constant fidelitat al pacte d'amor amb el poble d'Israel. Però el desig constant de Déu d'unir-se amorosament al seu poble contrasta amb el dolor de no ser acollit de la mateixa manera. Així, la relació d'amor que ell imaginava es converteix en un estira i arronsa de part de la humanitat que no acaba de donar mai un sí definitiu. I tanmateix, tot i que a voltes se'ns mostra el cansament diví per una humanitat que no encerta a estimar-lo, en realitat el Déu no correspost no es permet caure en el desànim del fracàs ni romandre en l'enuig de la ferida, sinó que, d'una manera sorprenent, es mostra sempre ple d'ardor vers els homes i dones que ha creat. Déu es revela, doncs, completament conseqüent amb el seu designi.

Com a mostra definitiva d'amor, Déu envia el seu Fill al món amb la intenció de capgirar l'ordre de les coses. Malgrat els nostres pecats i la nostra desídia, es compromet plenament i es lliga eternament a tots nosaltres, entregant-nos el seu Fill. Jesucrist, realment Déu i realment home, mostra la fidelitat de Déu i la fidelitat que l'ésser humà no havia reeixit a viure.

La seva total confiança en el Pare i en el seu projecte el porta a arribar fins a les darreres conseqüències. A Getsemaní, el cuc que podria posar fi a la seva missió reveladora, és vençut per una resolució decidida i valenta a donar-ho tot com a ofrena amorosa al Pare. L'acceptació de la passió i la creu no és fruit d'una resignació davant esdeveniments negatius, sinó l'expressió de la seva llibertat madura, a través de la qual continua fiant-se del Pare, fins i tot quan des de l'evidència de la lògica i dels sentiments no n'hi hauria motiu. L'obediència als plans del Pare no els fa des de la ceguesa o l'arbitrarietat, sinó des de la convicció profunda que Déu Pare no pot enganyar i que la missió començada ha de donar un fruit que ell –com a home– en aquells moments no pot sentir però sí creure.

Certament, la fidelitat que aprenem de Déu es demostra a través d'entregar la nostra vida, també i sobretot en els moments més difícils. Aquesta fidelitat l'han comprès molt bé els màrtirs, que no s'han reservat res per a ells mateixos, sinó que han estat disposats a lliurar la vida pròpia per amor.

Nosaltres potser no ofrenarem la nostra vida física –o potser sí, Déu ho sap!– però segur que serem cridats a ser fidels a la vocació rebuda en el baptisme. Aquesta vocació, concretada en la tasca de cadascú, demana una responsabilitat en l'amor i una llibertat madura. Aprofundir el goig de l'entrega significarà donar profunditat a la decisió ferma de viure l'aliança amb Déu i amb els germans. Com Déu, que no es cansa mai d'estimar, la fidelitat i la fermesa seran condició de possibilitat per a fer resplendir un amor incondicional que tots els homes i dones somnien.

Bon estiu! a tothom