Tots funcionaris

Crec que és un fet evident que la vocació majoritària de la gent que ha d'accedir al món del treball és obtenir una feina en les diferents administracions, el tema que, en si mateix, posa de manifest una situació complicada, com a país, és una realitat de difícil mutació, si no es fa el que toca des dels vessants de les mateixes institucions, que veuen l'alternativa funcionarial, a més, com garantia de suports electorals futurs.

El problema, si és que acceptem el seu contingut com tal, el que ens posiciona és en una societat on els ciutadans el que volen és convertir-se en servidors públics, com opció de rebre un «sou» que garanteix una «tranquil·litat» suposada, amb moltes coses desitjables per una comunitat que necessita bons funcionaris, però també emprenedors, professionals, directius empresarials, etc., per tant, no crec que sigui bo quedar-nos en una proposta on majoritàriament, la gent «cobra, però no paga» i els que «paguen» estan mal vistos, no solament pel seu posicionament, sinó, de manera especial, per una tasca sense horaris i íntimament lligada a la mateixa gestió i resultats concrets. A més, tot el que esmento, fins i tot té variables molt negatives, respecte dels que haurien de servir cap als que serveixen, confonent els drets d'uns i d'altres, és a dir, els drets d'uns passen per sobre d'aquells que són els que fan possible que puguin ser empleats públics.

El que esmento és un tema molt polèmic, amb variables de tota mena, on cadascú està instal·lat en els seus legítims anhels a l'hora d'exercir la seva tasca professional, amb col·lisions manifestes que el que fan és apuntar a descrèdits, majoritàriament injustificables, per minories que no són conscients de la seva tasca professional pública. Fins i tot, el tema encara és més viral si els «serveis als altres» és patrimonialitza , és a dir, el que compte és el dictat exclusiu d'uns respecte a l'altra part que es veu condicionada absolutament a l'hora d'exigir i exercir el que li toca, però que en funció dels vicis que es van donant, posen en dubte la mateixa pràctica del que teòricament és indiscutible.

En els darrers mesos, amb la pandèmia, hem pogut veure el «càstig» cap a una ciutadania que no ha fet realitat les seves legitimitats, en funció de «pegues» evidents que feien impossible per inaccessibilitat, amb telèfons que no contesten, cues a les portes de les administracions intolerables, o mesures que comportaven una manca de respecte cap a una ciutadania descreguda cap a tot el que és públic.

Malauradament, tornant a la meva reflexió, el que tots haurem de ser conscients, agradi més o menys, és que no és viable una situació on una gran part de la població depengui dels comptes públics, si a més això s'alimenta de falsos discursos, doncs arribarà el moment que «no es podrà pagar» i entrarem en una època de frustració que sembla que no es vol dir. Podem seguir auto enganyant-nos per «anar passant», però el que és evident és que la viabilitat del sistema entrarà, més aviat que tard, en una fallida evident.

No existeix la utopia de «que els diners públics són il·limitats», sinó que l'evidència, el que posa de manifest és que una gestió pública dolenta ens porta capa temps preferits, on, com sempre, els més dèbils seran els més sacrificats.

Ara que tant es parla de les conseqüències de la situació bèl·lica i sanitària i les seves repercussions sobre el nostre model de vida, no estaria de més meditar sobre el que és possible, des del seny objectiu, no fer-ho, ens pot convertir en un marc de «tots funcionaris», on la suposada llibertat que encara avui podem gaudir, malgrat les limitacions, siguin una història superada.

En una determinada cadena d'alimentació, capdavantera de l'Estat, es parla dels clients com jefes, ja que són ells els que fan possible la viabilitat del mateix negoci, no estria de més emmirallar-nos en el mateix model per convertir el «servei públic» en una feina cap als ciutadans i no al revés.