Aixecada dalt d'un turó-II

D'acord amb allò que m'havia proposat, segueixo amb la història de Tarragona, planera, senzilla, curta i amable. Al primer article vaig deixar al segle XVI, amb la construcció de l'Hospital (ara Consell Comarcal) i la Universitat de Tarragona. Arrenco, doncs, continuant-la referint un conjunt de situacions incloses dins d'un paquet de pocs anys, que em va semblar interessant, d'aquell segle: Va sortir a la llum un segon Quixot, nomenat d'Avellaneda, escrit i publicat a Tarragona en una impremta d'Escales d'Arboç i que fou notícia arreu d'Espanya. Que Tarragona va ser ocupada a la meitat del segle per les forces Filipistes. Déu-n'hi-do, a més, patiren una pesta que gairebé durà quatre anys. Al final del segle foren confortats, perquè el Concili de la Tarraconense declarà festa per Santa Tecla. Afluència més baixa de l'esperança, quan una gran explosió acabà amb la Torre Grossa, de recent construcció (Rambla Vella, cantó Via Imperi), causada per l'esclat uns barrils de pólvora. Tan bon punt redactat això, aigualint-me la migdiada, veig a la tele una orgia de protestes remenant la notícia que els bancs i grans empreses energètiques refusen el nou impost que els caurà a causa dels seus extremats i sucosos beneficis. Pensí que, com sempre, els poderosos volen guanyar i poc pagar. Escorcollant l'antigor cal dir que amb això tinc raó, perquè trobo que durant més de dos segles, dels anys de la picor, els tarragonins, a més dels impostos, cànons, consums i arbitris, o com es digueren, a l'entrada a Tarragona d'arquebisbes i Reis, havien d'abonar-los un donatiu de 500 florins (moneda de plata amb l'escut d'Espanya i la flor de lis). Dret senyorial que es nominava «Colp», no sé, però em sona com a clatellot.

Segueixo amb l'escenari històric i polític. Al temps de la guerra de Successió, paro esment a les fortificacions de la ciutat. Emili Morera posava per escrit que l'esquadra anglesa i australiana va desembarcar a Tarragona pretenent convertir aquesta plaça forta en un segon Gibraltar. Amb aquest leitmotiv, reforçaren la nostra fortificació construint el fortí de Sant Carles i una segona línia, anomenada Falsa Braga (passeig arqueològic). De més a més, llençats en aquella lògica, i pot ser demencial, estudiaren la construcció d'un canal marítim que, entrant per la platja de l'Arrabassada, passaria per la Vall (davant l'actual Santa Tecla Llevant), entre les muntanyes i, seguint fins a arribar cap al darrere de l'actual Plaça Imperial Tàrraco, arribaria al Francolí. Això transformaria Tarragona en una illa, fent-la inaccessible als atacs terrestres. No va arribar a ser projecte definitiu perquè durant les converses del Tractat d'Utrecht de 1712, aquells militars de la gran Bretanya pactaren abandonar els projectes d'ocupar Tarragona.

Aquell enginy semblava un disbarat, però per a mi pot ser tot el contrari. Engegant la meva calculadora de «mercadet d'antiguitats de la història» i respectant totes les distàncies intel·lectuals que em separen dels sabuts, potser no ens hauria anat malament. Recordem que el 1.883, l'enginyer Bellido proposà oficialment canviar el traçat del ferrocarril situant-lo, inclosa l'estació, per la zona de l'actual Imperial Tàrraco, que casualment hauria passat al costat el canal angles. Cal recordar que l'Ajuntament de l'època hi va reservar els terrenys per al ferrocarril. He volgut membrar aquest missatge, que posava el llistó molt alt, perquè ens hauria estalviat els raïls, dogal de ferro sota el Balcó que ofega la façana marítima. Mira que n'era de senzill, però llavors potser, s'estimaven més la tradicional Tarragona de militars, capellans i funcionaris.

Bé, seguiré amb el ganxo atractiu de la història. I ara que me-n recordo, toca tirar una mica enrere per empassar-me la capitulació de Tarragona davant Felip V. Per sort, no ens va incendiar la ciutat, com va fer amb d'altres. Però immediatament creà un exèrcit d'ocupació per a controlar els 4.500 tarragonins. Forces que pagarien car mitjançant la creació d'un impost de contribució nomenat Catastre, que encara dura. En canvi, Tarragona sí que creà un exèrcit estimable: l'any 1758 sortien els primers armats a la professó de Setmana Santa i coincidí al temps d'assegurar-nos un espai al cel, essent creat l'inici del culte a Sant Magí.

Esborro tota la resta d'aquell segle i entro a l'any 1800, que ens va oferir un gra massa de tot. Just quan es començaven a construir les primeres cases a la Rambla Vella d'allí us oferiré una curiositat. L'altre dia, a la fresqueta, vaig recórrer-la de cap a cap, adonant-me que els principals carrers que baixen cap a la Rambla Nova, l'Ajuntament els projectà macos i amples, com Sant Francesc i Comte de Rius. Ves per on el de Sant Agustí no ho és, és més estret. A correcuita vaig cercar el motiu, i, fil per randa, l'aclareixo: Corria l'any 1807, els frares Agustins eren propietaris del Convent, dins d'una gran parcel·la que ocupava de llarg des de la Rambla Vella fins darrere de la Rambla Nova, i d'ample del carrer Sant Agustí fins al Girona. Aleshores, l'Ajuntament els demanà que cediren a la ciutat uns metres per a aconseguir l'amplada desitjada per al nou carrer Sant Agustí. Es negaren, i el Jutjat els donà la raó. Per això el carrer és més estret. Dos anys després, als Agustins el destí els va conduir a un entrebanc: arribà la Llei de desamortització de Mendizábal, que els obligà a destinar el terreny a fins públics, o sigui, cedir-ho tot menys l'Església, que encara hi és. Tot aquell terreny va ser destinat a quarter d'infanteria. Anys després els quedà petit, la dictadura precisava grandiositat, quota de poder polític, i l'exercit va marxar cap a l'avinguda de Catalunya. Finalment,, les aigües es van calmar i al lloc de la caserna, la ciutat guanyà la Universitat. Darrerament, al cèntric espai al costat de Sant Agustí, com sabeu, ara hi ha habitatges, magnòlies, comerços i l'esplèndida plaça Verdaguer amb el monument a mossèn Cinto.

Arreplego aquell principi de segle dinou. Tarragona ja tenia més de 25.000 habitants, i, com abans he dit, es va enrocar en la tradició del «tant se me'n dona». Es vivia el sobreescalfament de la tolerància en veure l'atrocitat que l'església del Miracle va convertir-se en presó i, a sobre damunt, l'Amfiteatre romà. Clar que tampoc van mostrar acord ni desacord per la presència i allotjament a Casa Canals els Reis i família, acompanyats del seu Godoy, per presidir la llençada de la primera pedra del port. Fou omplir titulars tarragonins, que, d'altra banda, pot ser alguna cosa greu s'oloraven, perquè tornaren a començar la construcció del castell a l'Oliva i alguns forts i baluards defensius.

No sé si aquest tipus d'història encaixa dins els estàndards actuals. Però intento fugir del reguitzell de personatges, fets i anys un darrere l'altre. És plausible que al que em llegeixi li semblin històries massa lleugeres i de poca epopeia. Intento seduir mitjançant situacions simples i atractives. Ja vindran algunes circumstàncies dramàtiques que enterboleixin la història. Escenari de cabòries que m'agrada contar.