Les reflexions d'una gran periodista

L'altre dia, revisant papers vells, una ocupació molt pròpia dels jubilats, vaig trobar un grapat de retalls en una entrevista que havia tingut ocasió de llegir feia pocs dies de velles cròniques. Mixeta i les seves companyes, en veurem pensatiu, es van atansar i em preguntaren, amb un dels seus «meeuus» tan expressius, que què em passava. Abans de seguir, però, diré que si algú vol experimentar una sensació com aquesta només cal que adopti un/a mixo/a dels molts que acullen a l'Associació Vallsgat (adopcionvg@gmail.com). Tornant al que intentava explicar, diré que aquells retalls eren cròniques d'antics corresponsals a diversos països. Eren articles que denotaven un profund coneixement dels temes que tractaven, la qual cosa els permetia efectuar acurades anàlisis dels esdeveniments sobre els quals informaven. Aleshores, vaig pensar en el que havia dit en una entrevista que havia llegit feia pocs dies Rosa Maria Calaf (Barcelona, 1945), una brillant periodista i doctora honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, qui havia exercit de corresponsal a Moscou, Nova York i Pequín, entre altres llocs. Reprodueixo un paràgraf sencer: «La premsa d'avui, amb algunes excepcions brillants, no informa dels processos. Només ens conta esdeveniments puntuals. Per què? Perquè consumim un periodisme poc analític i descontextualitzat, sobretot a través de les televisions i xarxes socials. Ens assabentem de manera immediata del que passa, però no d'on ve ni cap on va. Això és gravíssim, però no és una casualitat. Els corresponsals estan pràcticament extints, ja no exerceixen com a tals perquè han de fer set cròniques al dia i així és difícil assabentar-se del que passa. Aleshores, què passa? Que la informació acaba aixafada pel corrent general, que és el que arriba a la gent, però que normalment no té molts matisos de la realitat que el ciutadà hauria de conèixer per estar ben informat».

Bon i mal periodisme n'hi ha hagut sempre. Com també que els poders han intentat sempre interferir en la qualitat periodística per evitar que es faci visible el que és invisible, perquè no s'expliqui allò que callen. I parlo per experiència. Avui s'inverteix més a desinformar que no pas en informar, i els nivells d'eficàcia són altíssims gràcies a les noves tecnologies. Tot això, indubtablement, exigeix al receptor una postura molt activa per separar el tòxic del que no ho és. Però tampoc no hi ha una voluntat pública d'ensenyar amb sentit crític. Això ho va admetre fa poc el ministre francès de Cultura, arran del fracàs dels estudiants a les proves del Batxillerat, comentant la incapacitat dels alumnes a l'hora d'argumentar i establir un criteri en unes redaccions plenes de faltes d'ortografia i de sintaxi i buides de conceptes.

És a dir, si tenim una educació que no pretén aconseguir ciutadans si no consumidors ni vol desenvolupar el sentit crític, el resultat és que ens perdem en la saturació informativa. És cert que avui estem més informats que mai, però hi ha grans interessos perquè no sapiguem cercar la bona informació, independent i rigorosa, que n'hi ha.

La senyora Calaf, a l'interviu abans esmentada, va deixar anar aquest altre pensament esfereïdor: «Sempre he dit que els cops militars em fan menys por que els governs elegits per ciutadans que voten sense saber què voten. Tenim fenòmens suposadament democràtics, cada cop més despreocupats informativament i formativa pel bé comú i la justícia social, com Trump, Bolsonaro o Boris Johnson que poden tornar a repetir-se. Hi ha un risc enorme. Personatges d'aquest estil m'aterren». I va afegir que alguns polítics s'apropien de banderes com la llibertat, però prenen decisions que restringeixen drets col·lectius.

Realment, aquest és el gran problema en el qual caldria pensar, sobretot ara que s'apropen eleccions. S'està creant un tipus de societat que sembla ser més democràtica; però, en realitat, és un simulacre perquè l'estan buidant de continguts. Només cal analitzar una mica la situació actual per veure la gran relació que hi ha entre el poder executiu, el legislatiu, el judicial i el mediàtic. I compte amb això; perquè quan els poders actuen amb aquesta interacció gens dissimulada, deixen de complir la seva funció. «És com si poséssim la guineu a guardar el galliner», va reflexionar Mixeta amb un adolorit «marrameu!». I tot això ho veiem enmig d'una passivitat generalitzada. La gent no se n'adona i acaba votant contra els seus propis interessos.