Tàrraco wonders

El recurs d'una paraula en anglès no és per aquesta rendició a l'anglicificació de llenguatge de l'imperi actual. És el que li explico a un nou amic, d'origen anglosaxó, que ha decidit arrelar a Tarragona després de voltar el món. Succeeix, però, què wonder, meravella, també vol dir sorpresa o, com a verb, preguntar. Si un angloparlant diu I wonder, està dient «em pregunto» amb un to alhora encuriosit i dubtós.

Els tarragonins ens sorprenem, encara, del cúmul de desastres, equipaments i edificis abandonats que ens envolten. La CUP fa temps va fer un modest recull que sumava més d'una cinquantena: La Savinosa, la Tabacalera, la Residencial, la Laboral, la Casablanca, femenines (la Riojana, també). El Banc d'Espanya, els parking Jaume I, Ca l'Ardiaca, Ca l'Agapito (convent de les Dominiques), la RENFE per la façana marítima. Solars per construir arreu (Rambla Nova-carrer Fortuny, Rambla Vella, carrer St. Agustí), especialment a la Part Baixa, la Marina. I els masos o el ciment de la plaça Corsini.

Això, però, ho veiem nosaltres. Els visitants també ho veuen, però majoritàriament ho interpreten com work in progress, feines pendents. Com la façana de la catedral que porta sense acabar des de fa 800 anys. Per sort (per a ells) els visitants veuen les meravelles de Tarragona amb una mirada diferent. I els tarragonins hauríem d'estar molt cofois del que tenim.

Les restes arqueològiques de l'època romana, les platges i les quatre colles castelleres són una part. Si em deixeu, segueixo amb una llista: El Balcó de «Tocar ferro», el Serrallo, el Mercat central, l'entrada per la Via Augusta, la Tàrraco Arena, el Parc del Francolí, la maqueta de Tàrraco a la Torre romana de la plaça del Pallol, la Necròpolis paleocristiana, el Seminari, els edificis modernistes...

Altres són institucions de prestigi que ultrapassen l'àmbit local i fins i tot nacional: la URV i els instituts: l'ICIQ, l'IPHES, el Pere Virgili, l'ICAC (pels que no els coneguin, l'Institut Català d'Investigació Química, l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, l'Institut d'Investigació Sanitària Pere Virgili i l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica). O l'Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII, pioner en tècniques i metodologies assistencials sanitàries, sempre mancat d'espais i recursos.

I altres tenen un caràcter més funcional i no institucional, des de la processó del Divendres Sant, les festes de Santa Tecla, l'Espai Jove La Palmera o la Imaginada, just ara en marxa.

Algú que m'estima en recorda, a més, dues realitats evidents, però pot ser que intangibles, representants d'un capteniment de la nostra gent per la conciliació de coses diferents. Una és la tolerància pel mestissatge, d'abans i d'ara; barreja de gent a una ciutat bimil·lenària, però que ha estat buidada violentament més d'un cop. L'altra és la convivència d'una ciutat turística i de serveis amb un potentíssim complex industrial petroquímic.

Això ho hem fet entre tots. Amb dificultats i amb una dispersió poblacional de barriades a distàncies considerables i només comunicades per carreteras nacionales (N-340, N-420) o autovies no aptes per caminar. El disseny urbanístic ha estat més pendent de l'especulació que de la racionalitat i l'enginy. Els poders municipals s'han destacat molt més pel que no han fet que pel que hagin pogut fer, embolicats en desequilibris i fraccionaments del cartipàs municipal.

Ens queda però, temps pel davant. Ni les tempestes del canvi climàtic, ni les maleses de l'estat, ni les crisis energètiques o les guerres transcaucàsiques ens afectaran més que altres desastres històrics que hem patit. Ànims, que Tarragona és una meravella.