El suflé encara flota

Acabem de viure una altra Diada. No hi ha a Europa manifestacions amb tan alta i constant participació, i això és una dada objectiva. L'Onze de Setembre ha tornat a ser un èxit, lluny de les xifres gegantesques d'ara fa deu anys. Tot comença l'any 2010, quan la sentència del Tribunal Constitucional/TC provoca una gran anomalia política, és a dir, la correcció jurídica d'un Estatut recolzat popularment. Prèviament, va ser aprovat pel Parlament català i el Congrés dels diputats. Tots recordarem que el Partit Popular va anar recollint signatures amb l'objectiu de sobrepassar el mig milió, per portar l'Estatut del tripartit al TC. Cada any 11 de setembre sortien al carrer més d'un milió de persones, sense aldarulls, reivindicant la independència. El president del govern Mariano Rajoy, manifestava any darrere any, que això era un souflé, i de la mateixa manera que aquesta preparació culinària que s'infla durant la cocció, i després baixa, el desig clamorós d'una part de la ciutadania catalana es desinflaria. La realitat ha estat un altre. Per què no es va fer un referèndum quan sols hi havia un 12/15% d'independentistes? Des d'aquesta època la justícia s'ha polititzat, i la política s'ha judicialitzat. Per què? Interessos de poder de la dreta més reaccionària i franquista volen seguint controlant l'Estat. Per què alguns magistrats del TC, que haurien d'haver plegat d'acord amb els mandats de les lleis constitucionals, no han plegat? Diuen que no es posen d'acord els partits, sobretot el PSOE i el PP. És cert, més per culpa i interès del PP que el PSOE. Però, Sr. Carlos Lesmes, president del TC, dimita, i a veure què passa? Una vergonya institucional, per molt que davant del rei Felipe VI ataqui a la classe política.

Han passat ja cinc anys dels fets històrics del setembre i octubre del 2017 amb episodis força lamentables: retòrica declaració unilateral, divisió entre catalans al Parlament i al carrer, referèndum l'1-O, encarcerament dels líders socials i polítics, fugida de Puigdemont, fuga d'empreses, suspensió de l'autonomia, entre altres. Després del que podríem anomenar judici teatral, televisiu i amb la sentència prevista, els nou acusats van rebre una sentència dura del Tribunal Suprem. Les eleccions posteriors han donat el suport majoritari, encara que sigui pels pèls, als partits independentistes, malgrat les seves errades, improvisacions i impotències.

El govern del PSOE en coalició amb Podem ha contribuït a amainar l'ambient, l'indult als líders ha permès desdramatitzar la situació, afavorint la taula de diàleg i el gir pactista d'ERC. La posició de Junts propugnant d'una manera obsessiva l'unilateralisme, posició que li permet estar a la vegada dintre o fora del Govern, amb el consentiment dels sectors econòmics sense abandonar les bases més reivindicatives. Situació agreujada per la imatge institucional provocada per la personalitat de la suspesa presidenta del Parlament Laura Borràs (Junts) Podríem aplicar la frase catalana «embolica que fa fort», a tot el farcell que tenen entre mans públicament ERC i Junts. Les posicions de l'ANC i d'Òmnium Cultural, després d'aquesta Diada tenen objectius diferents.

En qualsevol cas, ja és hora que l'Espanya política i mediàtica sàpiga que aquest suflé, independentisme no té data de caducitat. El desgavell del 2010 està vigent. El paradigma ha de canviar, ja que no pot ser ignorat, reprimit o menyspreat les reivindicacions de molts catalans. Si la reflexió i l'autocrítica a tots els nivells, d'aquí i d'allà. No es fa, el problema endèmic seguirà. Des d'aquí, per si algú no està al cas, el suflé encara flota.