Xavi, t'estimem

Diumenge em van fer saber que el Xavi Vilella de Tarragona s'havia mort a casa seva. Li van haver de fer l'autòpsia i avui, dimecres, ha estat acomiadat a Torreforta. Damunt del seu taüt, un ram de flors embolcallat amb la frase «T'estimem» servia com a comiat definitiu dels que hi érem i dels que haguessin volgut ser. Amb el Xavi vam compartir feina durant quinze anys, a la redacció, en el muntatge i a les oficines de la revista Claxon, on fèiem multitud d'altres publicacions en empreses diverses que sempre eren la mateixa, tot i que anaven canviant de noms i d'amos. Jo vaig deixar aquella feina fa 17 o 18 anys per passar a fer classes a Secundària i ell s'hi va quedar encara un parell d'anys, fins que els amos del moment van liquidar l'empresa. Després d'uns anys, encara ens trobàvem pels carrers de Tarragona perquè ell va entrar a treballar com a controlador de parquímetres de la ciutat. Abans de la covid, encara ens vam trobar una nit en un bar de tapes de Bonavista i la vam fer petar, tot i que no tan llargament com fèiem quan acabàvem de treballar en aquells anys 90 del segle passat. Els anys que vam treballar junts, però, són per recordar perquè, a banda que eren anys d'aprenentatge fort almenys per a mi, les nits no tenien fi i alguns dies, tampoc. A voltes plegàvem dijous de la feina i anàvem a sopar i de festa fins que obrien el mercat de Bonavista i, un cop allà, esmorzàvem recorrent els quatre cantons del mercat fins que el sol i la son ens assenyalaven el camí de casa. A la feina, a banda de treballar i davant una empresa que no respectava els drets de treballadores i treballadors i que mai no havia tingut resposta organitzada, vam decidir muntar un grup de CGT que bàsicament al principi érem ell i jo. En no ser CGT «majoritària» en el sector d'Arts Gràfiques i no saber quina seria la resposta de companyes i companys si convocàvem una assemblea per organitzar eleccions sindicals i gaudir d'un mínim de protecció com a delegats a l'hora de demanar millores en la feina, vam pensar una manera de fer-ho. Així, vam convocar una assemblea fora de la feina, en un bar, i hi va venir molta gent que va expressar que calia plantejar millores a l'empresa.

Ens vam quedar parats de la resposta de la gent, però continuàvem sense poder convocar les eleccions, així que ens vam empescar com fer-ho. Vam enredar la UGT per tal que fossin ells, que sí que eren «majoritaris», qui les convoqués i ens van posar, com a condició per fer-ho, que ens havíem de presentar amb les seves sigles. Vam dir que sí i ràpidament va venir una senyora que muntava eleccions i cobrava a tant la peça per fer-les. Es va presentar a la feina i, després de reunir-se amb el cap de l'empresa per tranquil·litzar-lo, va fer la paperassa, ens va apuntar a la seva llista i va convocar les eleccions no sense abans explicar-nos que se n'anava el cap de setmana a Eurodisney a París i que quan tornés votaríem. Les eleccions estaven organitzades sense respectar els terminis legals per tal que, si no ens presentàvem per la seva candidatura, les pogués anul·lar ella mateixa. Ens ho va afirmar un senyor de CCOO que també va venir a muntar llista, no se'n va sortir i va al bar ens va dir que ell ho feia de la mateixa manera.

El dilluns següent, després del cap de setmana a Eurodisney, la senyora de la UGT va venir a la feina i es va trobar amb la sorpresa que a les eleccions s'hi presentava UGT, amb una única persona a la llista, i CGT, amb la resta de treballadors a la llista. L'únic a la llista de la UGT era el Xavi Vilella, que alhora era l'únic afiliat a CGT a banda de jo mateix.

Ell va decidir «sacrificar-se» i quedar-se a a la llista d'UGT per tal que la senyora no les impugnés. Per a això, la va prendre al bar i no sé com, xerrant, el Xavi la va convèncer que valia més un delegat d'UGT que cap. La llista de CGT va arrasar i la UGT va tenir un sol vot, probablement del cap de l'empresa a Tarragona amb qui la senyora s'havia reunit abans de fer les eleccions. Immediatament, vam començar a fer assemblees mensuals que van acabar, després de parlar-ne molt, amb una denúncia contra l'empresa que, veient que la guanyaríem, la va negociar el dia abans del judici. Vam aconseguir requalificar tota la plantilla en el lloc de treball que li tocava, amb les corresponents pujades de sou; tota menys jo, que vaig ser la moneda de canvi per tal que no semblés que ho havíem guanyat tot.Ell i jo, però, ens en vam anar al bar, on discutíem totes aquestes tàctiques, i ho vam celebrar com el més gran dels triomfs, perquè ho era. Havíem guanyat i si ell s'havia «sacrificat» anant a les llistes d'UGT jo ho havia fet no guanyant la categoria que em corresponia per la feina que feia. I quan guanyàvem, ho celebràvem, normalment al Jurado, però també a La Tartana i al Bitàcora, els bars que teníem més a mà al voltant del Claxon.

Molts divendres ens quedàvem fins molt tard xerrant i bevent per aquells bars de l'estació. I allà em va explicar la seva jove adhesió a la CNT i de com havia hagut de marxar de Tarragona en plena transició quan algunes coses es van tòrcer. D'allà se'n va anar a l'Aragó, on va recórrer molts pobles en una petita companyia de teatre que anava per pobles petits com a servei cultural. Perquè el Xavi, a banda de bona persona, tenia una cultura àmplia que sovint dissimulava perquè tampoc volia quedar com un sabut, tot i que ho era. Sabia molt de música, de la música que als setanta ho havia canviat tot no només a escala mundial sinó també, sobretot, a Catalunya. I em parlava de psicodèlia, de poesia, de cantautors que jo desconeixia i de mil i una coses que sempre eren més interessants del que semblava quan emprenia la conversa. I de literatura, perquè també llegia, sobretot poesia.

Que la terra et sigui lleu, Xavi, i que la música, d'Amancio Prada interpretant San Juan de la Cruz, que tant t'agradava, no deixi de sonar: «Buscando mis amores, iré por esos montes y riberas; ni cogeré las flores, ni temeré las fieras, y pasaré los fuertes y fronteras.» Fins sempre!