Aixecada dalt d'un turó III

De forma inesperada per una operació quirúrgica de la qual estic recuperant-me ha sorgit aquesta demora en la relació d'aquesta història. La vaig deixar acostant-me a l'any 1800. Abans d'entrar a mata degolla per afegir pressió històrica d'aquell segle, de bell antuvi donaré un cop d'ull per fer-vos conèixer com era la ciutat i reconstruir un relat coherent.

Cal dir que Tarragona era una ciutat edificada sobre el muscle de la gran Tàrraco. Posseïdora de restes arqueològiques tan grans que no les podia ni volia digerir i que convivien amb els ciutadans. En segon lloc, fou convertida en el nucli eclesiàstic del país, usuària d'una majoria aclaparadora d'esglésies, convents de monges i frares, un seminari proveïdor i tot regit per la Catedral. D'altra banda, pel que fa a seguretat gaudia de molts segles d'un escenari emmurallat amb ampliacions que acabaren convertint-la en una vertadera Plaça forta. A l'engròs tancada per la muralla romana, com és ara, i fortificada al llarg del que és la Rambla Nova actual del Banc d'Espanya fins al Passeig de les Palmeres. Des d'allí cap avall assegurada pel mar i pel costat gairebé nord oposat, defensada per on és ara Ramón y Cajal gairebé fins a la part baixa. A la ciutat envoltada si accedia per cinc entrades: la de Sant Antoni, com és ara. La del Roser, que també encara hi és. Les de Sant Francesc i Sant Joan, entre els ara Carrer August i la Rambla i la de Santa Clara prop de l'actual Pilats. Les cinc portes es tancaven en fer-se de nit i a l'albada s'obrien, sempre custodiades per una guàrdia permanent. A les foranies no hi havia res, cap casa ni construcció, fet i fet un camp pelat sense cap cultiu. Fins a arribar a la vora del Francolí on es conreaven alguns horts.

Dins del recinte ciutat, que al principi del segle encara no gaudia d'enllumenat públic, es podien trobar algunes tavernes on es bevia i jugava a les cartes. Tocant als viatgers arribats no hi ha dubte que disposava d'albergs i cases d'hostes. Anant a la segura fora de muralla, on seria després la Rambla, i baixant cap al port, el passejant si no volia esllavissar-se o bé desprendre's tirada avall per la muntanya rocosa baixava per un camí, on és ara Unió, i un altre per la Baixada del Toro. O sigui que de tota aquella muntanya rocosa encara no s'havia tret la pedra per al Port. En arribar allà baix es trobaven les barraques dels pescadors, a la vora de l'aigua, ara carrer de Mar. Pel que fa al Serrallo encara s'havia d'omplir de terra. En apropar-se a la vora del Francolí alguns tarragonins, com els romans, elaboraven el reputat lli i el cànem. Encara estava lluny el projecte del barri de la Marina, ara part baixa. De retorn cap amunt, el passejant pansit i cama-segat en arribar podia recuperar l'esma bevent l'aigua fresqueta del pou que li deien troglodita o ciclop, perquè fou construït abans dels romans. Prou que es podia baixar mitjançant escales laterals a 43 metres de fondària fins a l'aigua. Ara a la plaça de la Font, prop de l'accés al pàrquing.

Per a viatjar lluny era caminar, cavalleries o carro. Cap a Barcelona se sortia per la porta de Sant Antoni cap a la Savinosa. A Valls es baixava del portal del Roser seguint pel Camí de l'Àngel avall. De la porta de Sant Francesc s'anava cap al pont del Francolí i arribar a Reus per la Canonja. D'altres destins, més greus, els que havien de sortir-se'n d'aquest món ja no eren enterrats al Cementiri del costat de la Catedral, ara Les Coques. El 1.809 es va estrenar l'actual. Es van descobrir antics enterraments dels jueus a la punta del Miracle.

He descrit amb una pinzellada curta com era aquella Tarragona, orgullosa de les seves fortificacions, capaç de defensar-se, un bastió segur i tranquil. Però devien ser els idus de març que feren decantar Napoleó Bonaparte cap a encarregar al seu general Suchet, com si fes un passeig militar, l'assetjat i assalt de Tarragona. L'abril de 1811 sortiren de Lleida disposats a engolir-se la nostra ciutat, però tot i en minoria van dispersar-los les nostres milícies. Però aquella tropa armada francesa, establerta a Reus sense cap problema, fàcilment arribà amb un miler d'homes a atrinxerar-se a la desembocadura del Francolí que era el punt de Tarragona més dèbil defensivament. Els tarragonins els feren front en partides de guerrillers però la seva força era incontenible. Els nostres, comandats pel general Contreras, fins a mitjan maig resistiren també en la fortificació de l'Oliva. Però la defensa arreu es tornà desesperada. La Junta Superior de Catalunya va haver de demanar ajut al regne de València, que no va ser possible. El trenta de maig va caure el Fort de l'Oliva i des d'allà els francesos podien bombardejar la ciutat deixant-la en perill d'indefensió. Malgrat tot i la valentia dels homes i dones defensors lluitant a la desesperada. Ja era perduda la part baixa i dalt es resistia només amb les muralles, actual passeig arqueològic. El 29 de juny els francesos van trencar la muralla de la Rambla, tocant l'actual carrer Assalt, i entraren també per la porta de Sant Joan, ara Compte de Rius. Llavors a les escales de la Catedral es desenvolupà una agònica lluita aferrissada a mort dels nostres heroics tarragonins.

Ara vull parar esment, demanant si us plau als tarragonins actuals no veure's amb cor de nomenar “els despullats” al monument als nostres herois.

La ciutat va caure en mans dels francesos el 20 d'agost de 1811. El general Suchet premià als seus soldats autoritzant el saqueig de la ciutat. La Gaceta de España e Indias d'agost de 1811 deia: «En pocas horas fueron cruel y cobardemente asesinadas mas de 6000 personas de todas clases, ancianos, religiosos, mujeres, sin perdonar ni aun a las criaturas recien nacidas: los soldados robaron y saquearon de modo mas violento y atroz; violaron doncellas, monjas, casadas viudas, niñas, viejas y hasta difuntas». I més endavant continua descrivint incendis i abominacions. Per rematar-ho el general Suchet fou premiat amb el bastó de Mariscal de França.

Però abans la situació s'havia agreujat encara mes, la història va deixar fred i sorprès tothom, perquè els anglesos, que arribaren el mes de juny amb sis vaixells de guerra i més de mil homes equipats per a la batalla per ajudar-nos, es mantingueren ancorats a resguard de la punta del Miracle. Jo diria que ho varen veure tot quiets, com aquell que veu una pel·lícula. És possible que amb la coneguda flegma que caracteritza als fills de la Gran Bretanya, els mandants marins aturaren la intervenció d'ajut esperant el moment oportú amb desinterès, i prenent els tes de les cinc de la tarda se n'adonaren, quan va acabar que ja era tard i van fotre al camp?

El càstig i el calvari sofert pels tarragonins amb l'ocupació francesa posterior l'explicaré en el proper article.