La increïble irresponsabilitat del senyor Junqueras

«Amb els socialistes no, els pressupostos –si cal– es poden prorrogar.» És la resposta d'Oriol Junqueras a la disposició responsable del PSC de Salvador Illa, i també del president Pedro Sánchez que diu quelcom tant de sentit comú com que en aquests moments tan marcats per les dificultats econòmiques el que cal són Governs estables i comptes en vigor, a aprovar uns pressupostos de la Generalitat que, a peu de carrer, són immensament necessaris. Doncs no. No, almenys per al senyor Junqueras. Què vol dir realment el senyor Junqueras quan parla de prorrogar els pressupostos? Doncs, ras i curt, perdre 3.089 milions d'euros per les seves filies i fòbies personals. Així com sona, amics i amigues. Vostè està esperant, per posar un exemple, una prestació per dependència a un familiar seu, o una beca d'estudi per a la seva filla, o està en llista d'espera per poder operar-se? Doncs pot perdre, o no rebre, la prestació, la beca o l'operació quirúrgica perquè el senyor Junqueras no pot veure el PSC ni en pintura...

És d'una irresponsabilitat inaudita, impròpia d'un dirigent polític menys encara d'aquells que volen governar un país. Un comportament irresponsable que contrasta encara més amb la coherència de Salvador Illa que defensa quelcom tan bàsic com que Catalunya no pot perdre ni un dia, ni un euro, i que els catalans i catalanes necessiten com l'aire que respiren un pressupost aprovat que entri en vigor l'1 de gener. Al marge de les consideracions personals del senyor Junqueras.

Mireu, ja hem patit cinc-cents dies d'un mal Govern entre ERC i Junts que s'ha acabat com el rosari de l'aurora. Tots i totes coincidireu amb mi quan dic que estem vivint un moment complex en el àmbit econòmic i que el que ara cal són governs forts i estables i una política útil, constructiva i respectuosa, és a dir, el que no hem tingut aquests darrers deu anys. El senyor Junqueras (i els dirigents d'ERC pensen el mateix?) ha d'entendre que un responsable polític ha de pensar en l'interès general dels catalans i no en les seves simpaties personals.

El que fa riure és que aquells que només tenen el 20% dels vots parlin de governar «per la majoria del 80%», que es barallin amb els seus socis i que rebutgin dialogar amb l'única força política que té el nombre de diputats necessaris com per aprovar els pressupostos, i que es digui que «res d'aprovar els pressupostos amb el PSC» mentre al mateix temps els diputats d'ERC venen de votar a favor de tots els pressupostos del Govern del PSOE a Madrid. És totalment incoherent, no s'entén, així de clar. La veritat és que de vegades, n'hi ha alguns que sembla que tinguin una inclinació –gens conscient– cap a la paradoxa...

Per justificar l'injustificable diu el senyor Junqueras que «la gent del PSC es va escalfar la mà aplaudint la nostra entrada a la presó.» Ah sí? No sabia que el senyor Junqueras estava en els nostres sentiments com per jutjar-nos moralment. Tothom que no sigui un sectari recordarà qui es va inventar –repeteixo, inventar– que tot responia a un pla secret de jugades mestre i que tot «estava preparat». I no hi havia res de res. Recordarà també qui va alertar de l'extraordinari exercici de frivolitat política que estàvem vivint i recordarà també que el senyor Junqueras i la resta de condemnats pel procés van ser indultats per un Govern progressista a qui, encara ara, acusen de ser carcellers i repressors. Quines coses, oi?

La realitat és més senzilla. El senyor Junqueras necessita crear-se un enemic –en aquest cas, el PSC– a qui a tall de ritual vudú atribuir tots els mals antics, presents i futurs que són conseqüència dels errors polítics que ells van cometre i que, per cert, no «han tornat a fer». Els i les socialistes no cometrem aquests errors, ni alimentarem vetos, ni contribuirem a fomentar l'odi entre catalans. Però tampoc acceptarem lliçons de moralitat per part de persones que no reconeixeran mai que es van equivocar, però que estan fent exactament el contrari del que van dir que farien i que tornarien a fer. Aquí a Catalunya no sobra ningú, excepte aquesta voluntat permanent d'establir vetos i d'excloure a centenars de milers de catalans. No dubto que el senyor Junqueras no ens pugui veure ni en pintura, però també crec que com a demòcrata no pot obviar, ni estigmatitzar, a un partit, el PSC, que va guanyar les eleccions a Catalunya i que va obtenir 50.000 vots més que ERC. I fer-ho, a més, en nom del catalanisme, d'aquell catalanisme que sempre havia defensat que som un sol poble. Un sol poble, senyor Junqueras. No dues meitats dividides i enfrontades, camí segur de la derrota de tots. Un sol poble que mereix un pressupost de la Generalitat que respongui a les seves necessitats. Així almenys ho entenem els i les socialistes.