Sereu els meus testimonis

Benvolgudes i benvolguts, us heu fixat que quan algú agafa una malaltia que té per un cas únic, es troba inesperadament amb una colla de persones que tenen o han tingut el mateix mal? Tothom fa les seves recomanacions: Tal metge em va posar bé, aquest medicament fou com «posar oli en un llum»..., les aigües de tal indret... I resulta que ningú no creu trepitjar els drets de l'amic en recomanar el remei que l'ha guarit.

El Concili Vaticà II va promulgar el decret sobre llibertat religiosa i el va començar a aplicar al cap d'uns anys. No sempre n'hem fet un ús correcte i fàcilment ens n'hem anat pels extrems. En l'àmbit religiós, ens ha pres una mena de complex i ens sembla que qualsevol «to major» pot atemptar contra els drets d'altri.

Avui és el dia de les Missions, la Jornada del Domund, que enguany té el lema següent: «Sereu els meus testimonis», inspirat en les paraules de Jesús ressuscitat als seus deixebles, tal com trobem en el llibre dels Fets dels Apòstols (1,8). Què té d'estrany que, si he descobert en Crist el secret contra el meu mal, ho anunciï als qui estimo, mentre ho faci sense imposicions ni ferir els sentiments de ningú?

El papa Francesc, en el missatge per al Domund d'enguany, ens diu que l'Esperit Sant inspira «homes i dones senzills per a missions extraordinàries». L'Esperit «dona la paraula justa, en el moment precís i en la forma apropiada». I, tot seguit, ret homenatge a aquells testimonis que van posar en marxa les diverses Obres Missionals Pontifícies i a tots els qui viuen el fet que «l'Església és missionera per naturalesa». Com a Església diocesana, el Domund ens recorda l'obra missionera arreu del món i, especialment, la donació dels vint-i-set missioners i missioneres de la nostra arxidiòcesi que anuncien l'Evangeli en els llocs més insospitats. Però també, el Domund ens recorda que tot batejat i batejada ha de ser missioner o missionera en el seu propi ambient.

En un article de fa uns anys, que comentava l'elecció del papa Joan Pau I recentment beatificat, hi vaig trobar la frase següent: «No he sentit mai de cap líder que digués “estimeu els vostres enemics...» i, tanmateix, esdevé una norma excel·lent per a una bona convivència. Crist ens dona aquest manament fonamentat en el fet que Déu és Pare de tots i vol integrar-nos a la seva família. Anunciar, doncs, el missatge de Crist a una humanitat tarada d'individualisme, de discriminacions racials i d'odis de classe, és faltar-li al respecte? Si tinc experiència que Crist guareix el meu egoisme i em dona una esperança que no m'ofereix ningú més, és normal que el recomani als qui pateixen la mateixa malura. Quan s'ha fet una veritable experiència d'Evangeli hom ja no pot restar encadenat. Es comunica espontàniament, es desitja que els qui estimem també hi participin.

El Domund ens pregunta fins a quin punt Jesús de Natzaret és llum per a nosaltres i, si ho és, per quina mena de complex no hem d'anunciar-lo, tot esdevenint els seus testimonis? Ell mateix ens hi empeny. Ens diu: «Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum» (Mt 10,27). Ben vostre.