De debó volen prorrogar els pressupostos de la Generalitat?

«Demano perdó a la gent que s'hagi pogut sentir ofesa.» Demano molta atenció a aquestes paraules de Jordi Cuixart perquè ens donen una idea de fins a quin punt de fanatisme han arribat alguns a Catalunya aquests darrers anys.

Per què demanava perdó Jordi Cuixart? Per haver atropellat algú amb un camió? Per haver-se saltat un pas de vianants a l'hora de la sortida dels col·legis? Per algun fet gravíssim? No amics i amigues! El senyor Cuixart demanava perdó per «saludar» i «donar la mà» a Miquel Iceta, líder d'un partit polític democràtic català. I, efectivament, quan ho va fer en qüestió d'hores els xats i les xarxes independentistes es van omplir de desqualificacions i d'improperis per denunciar aquest fet gravíssim que suposava que un català saludés a un altre català. Com tots deu comprendre saludar algú que no pensa com tu ja et converteix en membre de l'amplíssim clan de «traïdors i botiflers» on ja som tots els catalans i catalanes tret del senyor Puigdemont i la gent superdemocràtica de la CUP.

Vint-i-quatre hores abans de les darreres eleccions al Parlament els ciutadans de Catalunya ens vàrem despertar amb la notícia que una entitat minoritària (no era ni l'ANC, ni Òmnium) havia «exigit» als partits independentistes que signessin per escrit que es comprometien a «no parlar, ni pactar, amb el PSC» després de les eleccions. Demano també un moment de reflexió perquè se la mereix. És igual –com va passar– que el PSC guanyés les eleccions, és igual el nombre de vots que tragués, és igual la seva força política democràtica fruit del suport electoral que té per part del poble de Catalunya, és igual el respecte, el diàleg, el sentit comú, és igual tot. Allà estaven els dirigents d'ERC, Junts i la CUP afanyant-se a signar amb el seu DNI espanyol que res de parlar amb el PSC.

Clar, a tot Europa el que ens trobem és un cordó sanitari contra l'extrema dreta postfeixista. A Catalunya no, a Catalunya el que vol el nacionalisme identitari és establir un cordó sanitari... contra el socialisme democràtic. És a dir, el mateix que al conjunt d'Espanya fan VOX, PP i Ciutadans.

On anem amb aquest sectarisme? Amb aquesta voluntat d'exclusió sistemàtica i sectària dels centenars de milers de catalans i catalanes que voten el PSC? Exactament enlloc, tret de cap a la decadència col·lectiva perquè res de bo es pot assolir excloent a més de la meitat de la població del país. El que és realment greu no és ni tan sols aquesta voluntat d'exclusió persistent, el que és de traca és que n'hi ha alguns que volen construir la Catalunya del futur immediat tan sols amb tres partits i dues entitats (és a dir, ERC-CUP-Junts-ANC-Òmnium).

I així escoltem al senyor Junqueras quedant-se tan panxo després d'afirmar que prefereix perdre 3.089 milions addicionals d'euros del pressupost de la Generalitat per l'any vinent «abans d'aprovar-los amb el PSC», una sentència que mereix sens dubte figurar en l'antologia o llibre de records Guinness de la irresponsabilitat política.

I ja n'hem tingut prou tots i totes de tanta irresponsabilitat, de tanta falta de rigor, de tanta promesa incomplerta, d'aquests plans secrets de jugades mestre que tan sols existeixen a la imaginació d'uns pocs i que no es materialitzen mai.

El que realment li convé a Catalunya és acabar amb aquest desgovern, recuperar la credibilitat i l'estabilitat que teníem i generar més certeses que incerteses. Ens convé un Govern fiable a Catalunya liderat per Salvador Illa (i també a Tarragona encapçalat per Rubén Viñuales). I com més aviat millor!

Senyor Aragonès, encara som a temps d'aprovar uns nous pressupostos per a l'1 de gener del 2023. No fer-ho per les antipaties personals del senyor Junqueras fora un error colossal de l'altura del gran canyó del Colorado. El que és increïble és que el fanatisme d'alguns hagi arribat a l'extrem que hàgim de recordar quelcom tan elemental, que és d'estricte sentit comú. Deixin de parlar tant de Catalunya, en eteri, i comencin a pensar a satisfer les necessitats reals dels catalans i catalanes que amb un pressupost proper als 40.000 milions d'euros es pot fer, en bona part. I si no són capaços de fer-ho, deixin pas, però abandonin ja aquests discursos excloents que no es creuen ni vostès mateixos. Recordin que un president precisament d'ERC, Josep Tarradellas, deixa sempre que en política es pot fer de tot menys el ridícul.