Aixecada dalt d'un turó

Dolorosament conscient he de ratificar que els francesos van ocupar Tarragona durant dos anys. No us penseu que aquells violents van desplegar una estratègia d'amabilitat o comprensió. Tot el contrari, fou un trajecte d'obscuritat. La ciutat havia perdut gairebé més de sis mil habitants, una gran part d'ells havien fugit i els que quedaren, més o menys la meitat, víctimes de la fam i alguns fins i tot la mort. Patiren l'atac a 16 esglésies i edificis públics, convents amb el seu patrimoni robat i destrossat, centenars d'habitatges destruïts i arrasada l'agricultura i ramaderia. Eixa era la parença on es vivia miserablement. Arribà l'anhelat agost del 1813, dia de fotre al camp aquells odiosos ocupadors. Però va ser un comiat manant a tothom que fugiren, els malvats ens deixaven una rematada constituïda per 23 mines amb 15 bocois de pólvora cadascuna. Desenllaç: volaren 246 cases, part de les voltes del circ, els edificis del Patriarca, el Pretori i la plaça del rei.

Darrerament heu vist a la tele les imatges dels edificis destruïts a Ucraïna? Doncs així però per tot arreu es trobaren la ciutat en tornar els tarragonins que havien fugit. Em venen ara aquelles paraules, de no recordo qui: «Tarragona ha estat pagana, cristiana, àrab i jueva» podia afegir-hi religiosa i cívicament enrunada. Finalitzà la desolada foscor, encara al Napoleó li vingué al coco designar les dues capitals de Catalunya: Tarragona i Reus. Va mantenir-se poc, perquè les Corts de Cadis disposà per a capitals de Catalunya: Barcelona, Tarragona i la Seu d'Urgell.

Aleshores els tarragonins, en un estat d'ànim joiós, decidiren l'escomesa de tirar endavant la possibilitat restauradora. Reprengueren els treballs de desenrunar i refer les fortificacions. Sabedors que podrien perdre credibilitat si no refeien primer al Palau Arquebisbal. Després vindria edificar el teatre, desbloquejar les portes del Francolí i la de carretera de Lleida. I amb un xic més d'optimisme, recordaren les festes populars retornant les Dames i Vells. Aquells joves fadrins que com a dones regalaven els riures perduts. Perruques i vestits blancs de farbalans els uns i els altres amb casaques coloraines i barrets de tres pics. Eren el violí Bareta, Clavero amb la flauta i el toca Paròn del bombo. Tots capitanejats pel paleta «La Dolores».

Cap a la dècada dels vint al trenta Tarragona arribava als 12.000 habitants. Coronant-se líder d'exportació d'aiguardents i vins, amb merescuda i anomenada reputació des de Tàrraco. Es deia que els vins Layetans eren bons però els nostres exquisits. Aleshores Reus i Salou, que anys enrere ens havien superat, el primer era barrat per manca de seguretat i a l'altre el port anava cara avall. Cal dir que abans de tancar la meitat del segle tornà la llum de tranquil·litat en crear-se la Societat Arqueològica que protegí les nostres troballes romanes; s'havia acabat que els tresors volaren a l'estranger a la vista de tothom.

Si parlem de mar enfora i endins, malgrat que estrenaven el 1850 encara singlaven vaixells de vela llatina, ni somiaven que pocs anys després s'imposarien els de vapor. Quan al Port encara canonejava un cop cada dia a la posta del sol en senyal d'arriar les banderes. I si dic banderes, diuen que aquells anys es creà el mite de les quatre barres. Pel que fa als viatges per terra s'estrenaren les vies de Tarragona a Reus. Tot això rebia l'admiració de personatges com Pere Galdós que passejava sovint per la ciutat i al temps ens enaltia i també l'escriptor i poeta José Zorrilla, el de Don Juan Tenorio, que s'allotjava temporades al mas del Comte de Rius.

Ara em plau fer un acostament a la descripció de les costums de llavors. S'havien creat els Casinos, que absorbien les reunions dels senyors de la ciutat –l'estructura social per a la resta de ciutadans va crear l'Ateneu Obrer– molt atens d'innovacions, doncs s'estava perdent la noblesa, llavors els senyors havien substituït el barret de copa i l'americana pel frac i la levita. Feia goig el Passeig de Santa Clara (Ara Palmeres) dels festius quan com una exclusivitat l'alta burgesia passejava al migdia. El «dret» d'aquesta classe acabà al final de segle, quan l'ús fou per a tothom. Assenyalo de passejos que al de la Rambla de Sant Carles (ara Rambla Vella) li desaparegué la coca central i acabà en l'òrbita del pas de cavalleries. Tot això succeïa de dia, a la nit l'enllumenat dels carrers, per exemple per anar al Teatre –s'havia construït l´any 1845– que programava les funcions de 19 a 21 hores encara era amb fanalets de gas. L'elèctrica no els vingué fins a final de segle.

Pel que fa a l'urbanisme llavors es pensà canalitzar la ciutat cap a un model de renovació. Malgrat no pogué defugir d'obtenir la licitud de fer-hi cases als voltants, que en ser plaça forta ho impedia. La Rambla que s'havia inaugurat el 1854 encara es deia L'Esplanada i tenia gairebé al mig i a tot lo llarg l'entrebanc de la muralla.

Malgrat tot es projectaren els carrers del voltant i del mercat, inclòs el Canyelles –que ara s'ha reformat estupend– que formà part del dinamisme d'unió de la part alta amb la baixa precisament construint la primera casa de la Rambla (Cantó unió) i la precedent del col·legi de Jesús i Maria en Mendez Nuñez. Els carrers esmentats no es penseu que eren de traç contundent com ara, s'havien d'ampliar com van haver de fer amb el Girona, Sant Francesc i de l'Hospital, on no es podien creuar dos carruatges.

No puc acomiadar-me d'aquell segle XIX sense descriure el moll de l'os dels esdeveniments. Un succés que va fer vibrar d'angúnia a tots els tarragonins. La riuada del Francolí del 23 de setembre de 1874. En rebel·lia contra el cànon de Santa Tecla, el seu dia? No ho crec, amb l'abast tan prudent que té, ni que tingués res a recriminar-li. Doncs ho va fer i amb una lliçó del que no ens podem deslliurar. Les aigües s'ho endugueren tot, carrers, carreteres, ponts, vies, part del moll en construcció, les hortes i tot el que va trobar per endavant. Aquell Francolí enfurismat s'hauria endut el Serrallo sencer. En qualsevol cas és cert que el va trobar a faltar, sortosament encara no existia.