Governar solament per a una part

Des del discurs polític clàssic, és una evidència inapel·lable que els que exerceixen el poder des d'una legitimitat democràtica, no poden governar, exclusivament, respecte als que els donen el seu suport mitjançant el seu vot, sinó per tota la societat, és a dir, un cop conquerida la responsabilitat, no són, solament, govern d'una part de la comunitat, sinó de tots els ciutadans, independentment de qui els hagi votat.

Malgrat la meva reflexió, la realitat posa en evidència una situació cada cop més òbvia, on la trobada de consensos i mínims compatibles per tots, queda aparcada en funció d'un interès superior com és «contestar» als que realment són «els seus», en perjudici de la resta de la ciutadania, que es pot veure castigada en funció d'una visió purament partidista, que busca quedar bé amb els partidaris, com fórmula de perpetrar-se en el poder.

El que esmento és una realitat cada cop més clara i, així, sembla que el «bé comú», repetidament esmentat, queda allunyat en funció d'un interès d'una part, que tot ho condiciona, amb tot el que això suposa de divisió social a tots els efectes. Què lluny queden aquells discursos més centrats, on els poders polítics «treballaven» per a tots i no per una part de la societat, com sembla més evident i cada cop més constant.

Segurament és fàcil donar prioritat als interessos de la part de la comunitat que t'ha donat el seu suport, però seria una intenció negativa maltractar a l'altra part que ha optat per altres opcions polítiques diferents. El que esmento es ratifica en funció de legislacions, massa vegades fora del sentit comú, encara que puguin tenir el suport ideològic partidista en cada cas; és a dir, pot ser accessible fer lleis purament d'una part, una altra cosa és què comporta aquesta situació, per una comunitat en crisis descontrolada i amb problemes de convivència cada cop més evidents, en funció d'una crisi imparable.

Ja sé que parlar de «trobada d'acords amplis » o fins i tot de «renunciar a part de principis per buscar consensos» són qüestions difícils d'aplicar en el moment en què vivim, on, a més, la democràcia fa estralls per tot arreu, ara bé, crec que correm un alt risc de trencadissa si no es recondueix la situació de manera urgent. L'aparcament del que seria lògic, per donar prioritat a plantejaments particulars de grups minoritaris, en col·locarà, més aviat que tard, en un «estat d'ànim» difícil de redirigir i on l'enfrontament social estarà en portes de la nostra realitat.

La temptació que pot suposar transitar per aquesta manera de fer política és un risc sense límits, on els extremistes de tots els colors, tenen el seu «brou de cultiu» i l'èxit repetidament denegat, continuar per aquestes línies d'actuació només és garantia de crisi social, a més de l'econòmica, amb enfrontaments que passen de la dialèctica als fets evidents més aviat del que puguem sospitar.

Puc entendre el debat polític com una fórmula d'entesa democràtica a tots els nivells, el que seria incomprensible seria apuntar- nos un punt crític on la tasca pública estigués absolutament condicionada per la lluita electoral, no sabent deixar de costat l'individualisme partidista en funció del propi bé comú.