Converses europees

Quan adoptes un mixo/a dels molts que acull l'Associació Vallsgat (www.vallsgat.weebly.com) t'exposes a moltes sorpreses agradables. Com que un servidor, per raons familiars, té molta relació amb França, Mixeta, Boni i Kedi segueixen amb molta atenció el que passa a l'altre costat dels Pirineus. Ahir, sense anar més lluny, vaig assistir a un interessant debat. Mixeta, que sempre porta la veu cantant, afirmava que «l'ordre del món està capgirat. Tot es mou com mai en els darrers trenta anys, i l'entorn mediàtic-polític sembla, com sempre, principalment ocupat a preservar les seves certeses i la seva comoditat intel·lectual. Sobretot, no toqueu les idees preestablertes. Que la realitat les esbocina? No passa res! Adaptarem el discurs, és clar, per oblidar-nos que ens ho vam empassar tot, que vam aplaudir la liberalització dels serveis públics i del mercat energètic a Europa, que ens vam riure de tots aquells que alertaven de la necessitat de preparar la sobirania industrial i agrícola d'Europa, fins i tot que els anomenàvem xenòfobs i reaccionaris...» «–Tanmateix –va intervenir Boni–, coses que són essencials per al nostre futur estan passant a les nostres portes. Per primera vegada en trenta anys (i servidora està vivint la seva quarta vida), un govern francès sembla decidit a no cedir davant Alemanya. Potser no durarà, pot ser només un aparador, però és important: França intenta defensar els seus interessos a Brussel·les en matèria d'energia i defensa. S'ha criticat prou, fins ara, les renúncies d'Emmanuel Macron i la seva manera, durant cinc anys, de cedir-ho tot a Alemanya. Ara sembla que rectifica.»

«–A Brussel·les –va afegir Kedi– hi ha un enfrontament en el qual, de moment, França no sembla tenir avantatge, ja que la seva petició de límit al preu del gas va ser rebutjada per una Comissió amb ganes de preservar els superàvits pressupostaris alemanys; però, almenys, intenta plantar cara. Els ciutadans europeus necessitarien algú que els expliquès què està en joc. Què passa quan Alemanya subvenciona les seves empreses per valor de 200.000 milions d'euros per compensar l'augment de l'energia, utilitzant els superàvits pressupostaris acumulats durant anys a costelles dels seus socis europeus per mantenir la seva competitivitat ara que el seu model es veu qüestionat. Tot això s'hauria d'explicar.»

«–Noies –va tornar a agafar la paraula Mixeta-, les melodies antigues sonen encara més falses quan es tracta d'Itàlia o del Regne Unit. Els governs antisistema es multipliquen a Europa, reflectint la ira de la gent. La Sra. Úrsula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, com és habitual, adverteix que el vot dels ciutadans italians no compta i que garantirà, sobretot, que els polítics es mantinguin sense canvis pel que fa a l'economia; l'únic que interessa a ella és saber si Giorgia Meloni mostra una poteta blanca atlantista, que permeti oblidar totes les seves posicions ultraconservadores i l”altra poteta sense enfarinar (com ara en el cas dels immigrants).»

«–Pel que fa al Regne Unit –va sentenciar Mixeta-, encara és més senzill: passi el que passi, els britànics han de pagar el Brexit. La lliura i l'economia s'enfonsen? La culpa és del Brexit! El govern salta després de quaranta-quatre dies? També és culpa del Brexit! Òbviament, per a la Unió Europea i certs tertulians el vot dels ciutadans no compta. L'explicació del Brexit evita, per exemple, analitzar les causes del fracàs de Liz Truss: la seva aplicació implacable del Thatcherisme doctrinari, amb retallades d'impostos i desregulació, quan les arques de l'Estat ja estaven buides per dos anys de Covid. També evita aprofundir en el programa del seu successor, Rishi Sunak, la quintaessencia del neoliberalisme i de les polítiques d'austeritat en matèria social. Cal destacar que va ser el mateix Rishi Sunak, aleshores ministre d'Hisenda, qui va negar els crèdits a Boris Johnson per aplicar el programa d'inversions en infraestructures i serveis públics que li havia permès guanyar vots als barris tradicionalment obrers.»

«–És una llàstima no analitzar tot això –reflexionà Boni–. Permetria no deprimir-se totalment quan es produeixin els mateixos fenòmens a França. Per sort, el debat entre la inversió i el neoliberalisme ja s'està produint entre membres de la majoria governant en el país veí. Cal posar fre a l'auge d'un populisme que és l'última estació abans de les erupcions revolucionàries, quan els pobles hauran vist que jugar a les urnes no permet reformar el sistema... Si volem evitar estavellar-nos contra la paret és millor adonar-nos que, en un món profundament desestabilitzat, el repte dels anys vinents serà saber si França encara té els mitjans econòmics i polítics per protegir els seus ciutadans i no acabar en una colònia empobrida.»

Aleshores vaig intervenir jo: «-I, ja que parleu dels nostres veïns, què me'n dieu d'Espanya?».

Es va fer un silenci sepulcral i les tres es posaren a jugar.