Clars i foscos

Ara que s'han celebrat els 40 anys de la victòria electoral acaparadora de Felipe González i el PSOE, crec que s'ha fet una anàlisi, bastant objectiu, del que va suposar el «govern del canvi» en el seu moment i la satisfacció, per part d'una ciutadania que mirava amb bons ulls una mutació de dinàmica, fins i tot per aquells que no els van donar el suport via vot personal.

Certament, el resultat d'aquelles eleccions suposava molt més que un canvi de govern, ja que comportava un important relleu de persones al front d'uns poders, fins aleshores hipotecats, en funció d'una etapa autòcrata a la qual es volia, majoritàriament, deixar de costat i superar definitivament.

El canvi que tot va comportar, van suposar anècdotes de tot tipus, especialment per a aquells que creien que res canviaria, i també va oferir a la ciutadania una injecció d'optimisme per a un futur diferent, a ben segur millor del viscut; per tant, el resultat emblemàtic i el suport de milions de ciutadans, eren una garantia d'una perspectiva amb molts condiments de tot tipus. A més a més, no oblidem el «carisma» del líder, que també era una «garantia de futur», acceptat majoritàriament i des de totes les variables institucionals, públiques i privades; en tot cas, s'obria un nou món al qual volíem pertànyer, sense condicions amb líders nous i, sobretot, amb missatges encoratjadors, al més alt nivell, per tant, la suma de tot això va fer que la dinàmica política gaudís d'un reconeixement majoritari insospitat només feia una pocs anys, donant, per definitivament tancada, una part de la història que, malgrat tot, va persistir en determinades parcel·les de poder, com ha quedat demostrat, ara, vist en perspectiva. La feina que comportava aquell plebiscit d'esperança, ben aviat va donar resultats tangibles amb uns lideratges de gran nivell que deixarem a la «petita oposició» com una referència amb molt poca influència; és evident que els primers 4 anys de legislatura van comportar un cúmul d'encerts inqüestionables, malgrat «foscors» evidents que, en tot cas, formen part del mateix exercici del poder.

És cert que legislatures posteriors no van ser tan bones i l'oposició testimonial va començar a veure's, amb el que això suposava de normalització democràtica amb totes les variables que vulguem afegir.

En tot cas, ara que toca fer balanç, és cert que els fets emblemàtics que van tenir els governs González, també va tenir les seves negativitats, fins i tot reconegudes pels seus actors, amb conseqüències encara recents de sentències condemnatòries d'especial referència per líders que, en el seu moment, van ser referència obligada de bona feina i eficàcia.

No crec, malgrat aquestes frustracions, es puguin veure aquells moments des d'una visió negativa perquè el que és evident és que deuen analitzar-se en funció del condicionant de l'instant i no des de visions interessades, per tant, poc crec que sigui acceptable determinats discursos desqualificadors respecte a aquells moments on les mutacions desitjades es van fer realitat amb un suport general, quasi total.

El fàcil, des d'un enfocament partidista, és buscar els errors, les mal fetes, les equivocacions personals dels líders d'aquell moment, però crec que no estaria de més, en aquest cas i molts altres, valorar i fer l'anàlisi des de l'objectivitat, cosa que, per cert, està en caiguda lliure.

Ara que tant es critiquen als responsables de torn, a l'hora de les comparacions amb altres superats, faltaria veure el balanç objectiu de la seva feina en un exercici d'objectivitat que suposés veure la història en positiu i no en funció de l'interès puntual del moment i les perspectives electorals, més o menys possibles fora de l'interès mediàtic puntual i interessat.