Si ha de guanyar sempre la banca, millor que sigui la pública

De nou la banca no aporta el que li tocaria. L'acord del Govern d'Espanya amb la patronal bancària l'hem de considerar un petit pas, però en cap cas un avenç substancial per la majoria dels hipotecats.

Pels mitjans de comunicació i per la banca, la classe treballadora ha desaparegut, tothom que no porta granota blava o està en treballs precaris, són classe mitjana.

Així es desprèn de l'oferta de la patronal bancària per donar una sortida a l'increment de les quotes hipotecàries, agreujada amb el manteniment de la guerra a Ucraïna. Segons aquesta, beneficiarà a la classe mitjana baixa. Però no es diu la veritat, que si arriba a beneficiar algú, serà a les rendes baixes i més vulnerables, les que tenen uns ingressos per unitat familiar que no superi els 29.400 euros.

Acceptem que ens han canviat les paraules per semblar que som més lliures i que som classes mitjanes tots aquells i aquelles que cobren per sobre de la mitjana salarial, que a Catalunya el 2021 era de 25.991 euros bruts a l'any.

Em pregunto: quina d'aquelles famílies que no superin els 29.400 euros anuals s'ha pogut permetre comprar un habitatge, sense el suport familiar o sense haver venut alguna propietat abans de signar la hipoteca i sumat al pagament inicial de l'entrada del pis? Pocs o quasi ningú, a no ser que gràcies al mínim esforç de les administracions i al sòl municipal, li hagi tocat per sorteig un habitatge de protecció oficial. La resta queden exclosos: estan de lloguer o rellogats, com als anys seixanta del segle passat -ara a aquesta forma de tenir sostre on dormir li hem 'batejat' amb el nom més modern de pis compartit- com si durant tota la vida fossin joves estudiants.

La crua realitat és que amb salaris de menys de 15.000 euros bruts anuals, topall que ha posat la banca per poder beneficiar-te de les noves condicions hipotecàries, ningú ha pogut comprar un pis sense ajudes externes. Com a molt, amb dificultats, pot pagar un pis de lloguer a Catalunya, Madrid, Balears o Euskadi. Els salaris al mercat laboral espanyol empenyen a la gent a compartir pis, amb poc espai, pèrdua d'intimitat i dificultats de convivència si al nucli familiar sumem criatures.

És normal que aquelles persones que com la senyora Alejandra Kindelán, presidenta de l'Associació Espanyola de la Banca (AEB), que segons algunes fonts cobra 58.333 € al mes, difícilment pot entendre les dificultats que avui en dia tenen famílies o singles on els seus ingressos estan al voltant dels 3.000 euros bruts mensuals. La patronal bancària torna a posar per sobre els seus interessos de sector abans que els dels seus clients de la classe mitjana/treballadora. Alguns diran què és lícit i que els gestors de la banca han de respondre davant dels seus accionistes que posen els seus estalvis en joc per guanyar diners i que l'estabilitat financera mai pot posar-se en risc. S'obliden del crac financer del 2008 i que després amb el Partit Popular al capdavant del Govern, les dites classes mitjanes/treballadores, vam ser obligadament generoses amb la banca costejant la seva irresponsabilitat financera.

Si la banca no està disposada a ser prou solidària amb la majoria de la ciutadania del país i som conscients que la banca sempre guanya, perquè no ens fem «la pregunta»: Quan hi haurà una banca pública?

Alguns per l'edat encara recordem que en aquest país existia una banca pública, Argentaria, igual com altres països de la UE que també compten amb empreses elèctriques públiques. Hem de reconèixer que les privatitzacions del senyor Aznar del Partit Popular eren valentes i que sense cap vergonya torera defensava i afavoria a la seva classe, fins i tot literalment, als companys de pupitre de classe. En canvi, les esquerres sempre anem amb el lliri a la mà de la seguretat jurídica, davant els defensors de l'especulació, i no fem allò que pot ajudar a la nostra classe mitjana/treballadora. Hem de poder recuperar cap al sector públic, amb visió del segle XXI, el que es va privatitzar a finals del segle XX.

Imaginem que significaria que l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), Correus i altres entitats públiques formessin un conglomerat amb serveis financers. Segur que molts dels problemes que té la gent i les petites empreses per accedir a crèdit o l'habitatge, l'exclusió bancària a pensionistes i gent amb diversitat funcional o que viuen sense oficines bancàries a l'Espanya rural, ja estarien resolts. Les esquerres hem de ser defensores dels interessos de la classe treballadora, de les classes mitjanes i la petita empresa tant com les dretes ho són, quan governen, a la seva classe social: la de l'1% de la població.