Aixecada dalt d'un turó, V

Amb el darrer article us vaig deixar amb la riuada del Francolí al dia de Santa Tecla de 1.874. Aquell fi de segle també va aigualir i ensorrar els tarragonins. La situació no se sustentava per l'epidèmia del còlera. A Espanya els arribà l'erosió econòmica, ensems pèrdua de les colònies americanes i d'altres sotragades. Tarragona trist ambient i malguany de confiança que ens portava substàncies negatives, com la sobresortida controvèrsia entre el capellà-historiador Segura i l'important Dr. Rèmora sobre el dubte de l'existència de Sant Magí. No tenint-ne prou, agafant un altre caire esdevingué l'enuig dels catòlics per què l'Ajuntament abolí que els vigilants de nit en donar l'hora i temps diguessin «alabado sea Dios». Doncs la responsió quedà pitjor, perquè la República ordenà que digueren «viva la libertad». Tan bon punt com a la fi d'aquell segle, la ciutat volia acostar-se al poble mantenint un rol de reptes socials i culturals. Portà a cap l'estrena de la plaça de braus. De més a més i ni més ni menys embogí tothom amb el meravellós cinema la Llanterna Màgica al Passeig de Santa Clara (Palmeres) on l'any 1869 va sobreeixir al gran orador Emilio Castelar i enlluernà el balcó amb Esto es el Balcón del Mediterraneo Pío Baroja que sobre l'enderrocament de les cases per formar la plaça del Fòrum, en veure l'impressionant llenç del mur romà –del que finalment només queda un mínim– va emetre la sentència, com si allò fora una paret qualsevol: «No vale la pena conservar allí ese muro.» De disbarats no se m'ha d'oblidar que, anys més tard, una gran errada de risc moral-arqueològic de l'Ajuntament que sol·licità la demolició del Castell de Pilats i per a súmmum vergonyós fou aprovada pel Governador de la Província. Sort que no es va produir l'enderroc gràcies una intervenció del doctor Adserà que el salvà in extremis.

Arribà el nou segle i el pes de la depressió regnant afeixugava la ciutat. Però la vida anava desplegant-se. Anunciada el 1903 la visita del Rei Alfons XIII. La ciutadania esperava trinant amb els arcs triomfals muntats per al seu pas. Doncs arribà tard per la mort sa mare. Encara rai per que deixà diners per als pobres. No cal dir que visità la mòmia de Jaime I el Conqueridor. El mateix any els tarragonins, instruïts en cultura, sensibilitat i vehemència reverent gaudiren del Cant de la Senyera interpretat per l'Orfeó Català al teatre Principal. Allò portà inevitablement la creació de l'Orfeó Tarragoní que sovint triomfava al Coliseu Mundial –teatre que l'any 1927 malauradament va ser víctima de les flames. (Carrer Adrià)– Tessitura desgraciada, clar que pot ser que a fi de bé gaudiren de l'estrena de l'Escorxador, obra esplèndida i ferma, que mes d'un segle després acollí l' Universitat.

Era temps l'any 1910 d'obrir l'aixeta dels escenaris ciutadans, doncs de cop i volta els tarragonins podien complaure's amb la dignitat del Bisbe circulant per la ciutat dalt del seu cotxe arriat per dues mules blanques –mig segle després el Cardenal anava en automòbil–. Sabeu que aquell any un Hispano Suiza es matriculà a la ciutat portant el número T-9? Tres any abans l'escenari del setè Art al Cinema Modern de la Rambla estrenà la primera pel·lícula parlada. L'escenari aeri, inviable fins al moment, els tarragonins conegueren cóm avançava la tècnica. Imagineu-vos el Camp de Mart, al costat de la muralla, terreny pelat. De sobte, davant la multitud astorada, un pilot francès amb el seu aeroplà feu una exhibició aèria molt atrevida. Però en acabar, atabalat aterrà en una vinya propera. Parlant de l'escenari de l'aire net, aquella generació assolí dades històriques del medi ambient: Tarragona fou distingida amb el lloc 36 de les ciutats mes sanes del mon, i la tercera d' Espanya. Pot ser tenien raó i penso que ho demostra per un senzill detall, calia veure al port les muscleres que creixien amb tranquil·litat i qualitat. Comparem amb l'actualitat? Em ve la temptació de fer un acudit sobre la salubritat de la ciutat, el futur sostenible, la descarbonització que prometen les industries i la gegantessa importància del port, però no ho faré.

Deixo els escenaris tornant a revisar aquella Tarragona, i ves per on el deteriorament moral i la mena de paràlisi s'acabà sense preavís i a bona velocitat. Com? Molt senzill, va espetegar la Primera Guerra Mundial i en un tancar i obrir d'ulls s'originà el ressorgiment del tràfec comercial amb els països en guerra i ressuscità el moviment del port. L'Ajuntament vist el context favorable pensà que caldria pavimentar els carrers i fer-ho més tard o més d'hora. Clar que la canalla ho tenien bé, quasi tots els carrers eren de terra i fang. Al mig de la Rambla Vella hi jugaven per terra sense patiment de les mares. Pel que fa al carrer Major, el principal, lluïa un paviment de palets de riu. Era lluny l'asfaltat, fins al 1.929 no es va fer a la Rambla Castelar (Ara Nova). A Tarragona temps de pau; d'armes de guerra exhibí el port dos submarins Fiat que comprà l'Estat espanyol. Allò per sort no remà contracorrent històric i posar com un drap brut la filmació de la pel·lícula Colón. L'escena del desembarcament del descobridor a la ribera americana es realitzà a la platja del Serrallo. Tampoc feu convergència fotogràfica l'extraordinària nevada d'aquell any.

Un tràngol fosc i un succés bo i sa. El primer fou el 13 de setembre de 1923. S'instaura la dictadura de Primo de Rivera, entre d'altres revessos impactà la prohibició del català. L'altre fou venturós, inici constructiu de la Tabacalera, altament ansiejada a Tarragona. Plogueren llocs de treball per a noies tarragonines. Sense ficar la pota podria fer un acudit sobre l'actual situació i parar esment del recent fiasco del famós Jardí Vertical Europeu, però tampoc ho faré. Indústries com aquella eren l'objectiu prioritari de Tarragona per millorar el concepte de «Seu administrativa de capitalitat, funcionariat ben pagat, activitat militar amb centenars de soldats, ciutat de jubilats i la cirereta del pastís: seu episcopal més important de la Península».

1929, la dictadura fracassà, d'antuvi altre cop empitjorà la situació econòmica. Tort estava enterbolit, a la bestreta el terratrèmol i aviar-se Alfons XIII. Per tot arreu les eleccions municipals adjudicaren victòria total als republicans i a Tarragona l'Ajuntament proclamà la República.