La nostra esperança és el senyor

Benvolgudes i benvolguts, «Deixeu tota esperança, vosaltres que entreu», escriu Dant a l'Infern de la Divina Comèdia. Per contra, podríem dir: «Recupereu la vostra esperança, vosaltres que entreu a l'església». En aquesta darrera setmana d'Advent, sentim-nos cridats a recuperar la nostra esperança! Ens trobàvem a les vigílies del Nadal i recordo tots i cada un dels participants a la missa d'aquell poble petit que tenia encomanat. «La nostra esperança és el Senyor, confiem en sa Paraula.» Anaven responent aquesta antífona amb un cant prolongat, arrossegant-hi la veu, la vida i tots els dies de la setmana tot just passats. El lector anava proclamant les estrofes del Salm i en Paco, estratègicament situat com a acòlit, passava llista dissimuladament amb la mirada.

Al primer banc, la Dolors, força sorda i amb dolor a l'esquena, desafinava solemnement. Pel seu cap hi passaven gotes, receptes i altres potingues sanitàries. Al segon banc, la Pilar entonava la recança del marit difunt i l'esperança allargassada del retrobament. Al segon banc de l'altre costat, en Pere no cantava; pensava que era millor per al Senyor no oferir-li el seu «cant». La seva vista es perdia per l'absis de l'església i el seu esperit anava somicant una mena de pregària: «Senyor, malgrat el meu passat, ja sabeu que us estimo.» Al quart banc, dues nenes endiumenjades remenaven el cantoral bellugadisses i, de tant en tant, provocaven un discret advertiment de la seva mare, que ja sabia que no podien estar quietes. El pare havia anat de cacera, i el diumenge vinent hauria d'anar a acompanyar el nen gran a jugar a bàsquet i l'altre hauria d'anar qui sap on… Al cinquè banc, l'Antoni i la Quimeta, un matrimoni gran, amb aquell posat serè de la gent que ha hagut de lluitar molt; amb quatre fills casats, dos d'ells pel civil, i amb néts que no són batejats. Al sisè banc, una noia universitària i catequista a l'agrupació de parròquies, tota sola, sense el xicot que sempre li deia que ell és catòlic però no «fanàtic» i que una persona no és pas més bona perquè vagi a missa, i tot aquell etcètera. Al sisè banc de l'altre costat, una família de Barcelona que té una caseta al poble, guarnits amb xandall i amb botes antimatollars, amb ganes de respirar espiritualment abans d'afegir-se a la corrua de vehicles per al retorn a l'embús permanent de la gran ciutat. A l'altre cantó, just a la porta de sortida, com qui no gosa, en Siset, un home de mitjana edat oïa missa calladament, amb els ulls fits a la creu de l'altar. Semblava sempre absent. Tampoc no aniria a combregar. Ell, probablement, i Nostre Senyor, segur, ja sabien per què hi era, allà.

Cada persona a l'església era com una antífona, una resposta genuïna al cant del salmista que lloava, que es planyia, que cercava el retorn al batec de la confiança filial. Tota aquella gent, tan diversa i escampada per la nau de l'església, era signe d'una intuïció fonamental, impulsada per l'Esperit: el miracle de ser membres d'un mateix cos. Jo, que me'ls mirava de darrere l'altar, vaig descobrir en ells l'Església com a misteri de comunió. En aquella petita parròquia es coïa cada diumenge el misteri amorós d'un gran poble: el poble sant de Déu, que no és pas petit consol! I jo, que de dalt el presbiteri els contemplava, tot d'una vaig copsar el sentit profund de l'antífona cantada: «La nostra esperança és el Senyor, confiem en sa Paraula.»

Ben vostre.