Respostes difícils

Si fem una mica de reflexió sobre els discursos de la nostra classe dirigent, a tots els nivells –polític, econòmic, social, cultural, formatiu–, podem veure una realitat molt allunyada de la que es viu en el dia a dia de la majoria de la ciutadania, que el que pot comprovar és com els seus desitjos es converteixen en reivindicació permanent, davant l'evidència de que el que es parla i es «garanteix» és molt lluny de la constatació possible.

Ens podem quedar en els missatges en positiu, sense aprofundir en els mateixos respecte si tenen garanties de concreció, inclús podem apuntar-nos a dissenyar utopies per fer front al realisme i al pragmatisme, amagant-nos en un individualisme que entenen com sagrat, malgrat que està permanentment condicionat per elements exteriors que, en cap cas, controlem, ni de prop, ni de lluny.

He pogut veure als darrers mesos que s'ha produït un gran increment d'exigències socials que comencen a sentir-se als carrers, i que posen de manifest un «descontentament quotidià», cada cop més majoritari davant les pròpies mancances d'una sanitat que no pot donar resposta al que ens agradaria, o uns ajuts públics que, o bé no arriben, o només arriben, en menor quantitat i menys beneficiaris, però no oblidem les reivindicacions de col·lectius que es veuen rebutjats tàcitament per uns poders públics, cada cop més sords; és a dir, la situació de desànim es comença ha assentar en una societat que no pot viure de falses promeses, encara que siguin de bona fe; de compromisos en suspensió, de capacitat legislativa posada en dubte o, fins i tot, d'una inseguretat cada cop més assentada i fins a cotes inimaginables només fa uns mesos.

Segurament, el que dic és global i afecta a una gran majoria de la població, però és evident que ningú podia sospitar de que regions supercontrolades com l'Iran o la pròpia Xina, les coses comencen a sortir al carrer davant un descontrol de una població farta de falsos missatges de tota mena.

És evident que el que esmento té variables de tota mena i que no és el mateix el que passa a Europa que les reivindicacions a Àsia o Amèrica, però el que no té dubte és que els antics equilibris estant a punt d'explotar, i això ens portarà a un nou marc que, segurament, tindrà poc a veure amb el que hem viscut en els darrers anys.

Situacions de falses discussions, de poca transcendència, com el tema del lloc de celebració del Qatar-22, sembla que vulguin amagar altres qüestions que haurien de ser portada informativa i que es queden, encara, en noves alternatives i poc més. No crec que el problema global radiqui en les mancances d'un país molt petit, però amb un potencial econòmic inacabable, doncs si la cosa fos així, què fàcil seria resoldre el problema, que poc s'explica del que comporta el esmentat pes econòmic i que suposa la seva transcendència pràctica mundial; poden seguir fent-nos trampes a nosaltres mateixos, però el que és inapel·lable és que no hauríem de seguir parlant de qüestions amb poca transcendència pràctica i sí abordar els grans temes reals, com el finançament dels serveis, els pressupostos públics, les enteses internacionals, el tema ecològic des de la pràctica possible i no des de l'anhel utòpic o la pròpia convivència entre països i els seus habitants, per poder donar resposta a una immigració desbordada e imparable a la que s'haurà de fer front des del pragmatisme i el possibilisme i no des dels discursos ideològics, clarament superats en la majoria d'aspectes.

Exigir-nos buscar respostes als temes complicats haurà de ser una exigència global, si bé ja veiem com es tanquen determinats debats com el recent en la busca ecològica, on es fa molt difícil arribar a mínims acords, davant un problema polièdric, on juguen variables tant contraposades com el poder polític i econòmic, la supervivència, o fins i tot la variable confessional, que ara sembla aparcada, però que ben aviat tornarà a ser present en el debat teledirigit.

És evident que el fàcil és parlar i pontificarde coses que, creiem, no ens afecten directament o al menys no condicionen la nostra subsistència, en moltes ocasions equivocadament, però no estaria de més començar a valorar aquests canvis en portes, especialment en el sentit de preveure, mínimament, unes «respostes» que ens puguin donar una visió transparent del que realment passa i no del que sembla que algú vol que entenem que succeeix.