Fi de cicle. Una mica més del de sempre

Tinc dificultats per desempallegar-me de la política de l'Estat espanyol, més per avorriment que per ideologia. No és fàcil perquè, ara per ara, continuem dins aquest estat malgré tout i contemplant altres possibilitats en la llunyania. Com espectacle resulta depriment. Com realitat, irritant. I com subjecte històric, un exercici de masoquisme intel·lectual. El lamentable espectacle que ofereixen els nuclis de poder de l'Estat, la cridòria, els insults, el desordre, la vergonyosa realitat publicada i, també, l'escàndol foren mereixedores d'un final, si no fos perquè, si ho coneixes, ja no t'escandalitza gens. La història més recent es pot datar als esdeveniments de la tardor de 2017, quan Catalunya semblava ser l'únic problema de l'estat. Que l'economia fos un desastre, l'anterior cap de l'Estat un delinqüent fugitiu «a tierra de moros» o la podridura de corruptes i corruptors la realitat quotidiana, eren secundaris. Després va passar el que va passar, entre altres coses les eleccions del novembre 2019 que, almenys teòricament, tancaven un període d'inestabilitats diverses d'ençà de la moció de censura. L'acord de partits va foragitar el Rajoy i el seu partit emmerdats en la més pestífera de les corrupcions polítiques dels temps recentment passats. Algú pot argumentar que als anys 80 i 90 del passat segle vam viure un llarg període de governs del PSOE, però si hom mira com li va al totpoderós líder d'aquells anys, Felipe González, no pot assegurar que allò no fos, també, un govern de les dretes...

Les dretes, o les elits, tenen un sentiment patrimonial de poder a Espanya i consideren injust, il·lícit i de tots punts de vista indesitjable que governi algú altre que ells mateixos. I quan perden el poder, mancats del més mínim sentiment democràtic, faran el que sigui per recuperar-lo. Ja de fa temps van delegar la «guerra» ajudant-se ambl els poders judicials, per què fer-ho amb els militars no sembla que fos recomanable a l'Europa del segle XXI. I amb això estan ara: law fare, un anglicisme que ve la conducció de la guerra: warfare.

Hi ha, of course alguns factors personals. Els nomenaments del PSOE de càrrecs i prebendes deixa a la cuneta un grapat de parapolítics que poden deixar de xuclar la mamella de l'estat.

Des del racó superior esquerra del mapa peninsular, no se'ns escapa que la situació a Catalunya no deixa de tenir un significatiu efecte sobretot plegat. Que hi ha voluntats per acabar amb la inconveniència que genera el moviment independentista sigui com sigui. I, també, de la dificultat que els hi representa. Saben que un moviment extraconstitucional seria molt mal rebut a l'Europa aquesta que els hi ha de deixar els diners per a sortir de la crisi econòmica-sanitària. De moment el que toca és veure qui s'equivoca més.