Viabilitat en crisi

Fa unes setmanes es feien públiques una sèrie de dades sobre les diferents estratègies empresarials per fer front a la situació de crisi econòmica, que crec ha passat bastant desapercebudes i que si les meditem mínimament conformen un panorama de futur, enfront del que s'han de fer, esforços importants, si realment es vol superar la negativitat sobre la qual estem establerts i que tots voldríem deixar enrere.

En el resultat demoscòpic esmentat, s'analitzava la valoració dels petits emprenedors respecte a quins són els punts de la seva estratègia, per continuar sobrevivint a la situació crítica; el primer punt feia referència a l'energia, és a dir, els costos energètics, que comportarà una part emblemàtica dels seus balanços, que els fa treballar fins a cotes inassolibles, no oblidem que aquesta era una reivindicació repetitiva des de fa molts anys, i que ara es pot portar per endavant una part important de la nostra realitat econòmica; el segon punt d'anàlisi era el que feia referència al personal i les seves obligacions d'ordre laboral i de cotització social com una variable que podria suposar posar en perill una viabilitat necessària, en aquest apartat, que poc, per part dels poders públics, s'ha treballat des del realisme i sí exclusivament en l'apartat de la publicitat sense cap conseqüència pràctica, amb uns «autònoms» als que es castiga, sense gens de respecte per la seva tasca i el seu pes real per la nostra economia; finalment, el tercer punt a valorar era l'apartat creditici, amb unes entitats financeres sense gens d'interès per cuidar als seus clients i on iniciatives concretes com el tema ICO, van servir per potenciar, fins a l'infinit, les seves garanties en funció dels seus interessos particulars i mai d'acord ambl que volien ser aquestes línies de crèdit.

Estem, per tant, davant d'un marc general, on energia-personal-crèdit, comporten un panorama difícil d'acceptar, per uns poders polítics que haurien de fer molt més per aquells que són els que realment aguanten uns números públics, amb risc de fallida, més propera del que ens puguem imaginar.

És evident que les solucions són difícils, enrevessades i amb costos de tota mena, però el futur, a curt termini, ens pot col·locar en un tsunami de fallides incontrolat, amb situacions concretes, com pot ser la reclamació indiscriminada dels crèdits ICO, abans esmentats, als que no s'han pogut fer front per una negativitat que encara no ha acabat.

Realment, la situació és preocupant per milers de petites empreses, que s'aguanten en funció de la implicació personal dels seus responsables, amb hipoteques de patrimoni indiscriminades i sense cap contra prestació.

Davant tot el que esmento, no veig que per part dels responsables polítics se sigui conscient del que pot succeir ben aviat, per cert, amb situacions legals sota dubte permanent, com la nova regulació de la via «concursal», amb dubtes raonables repetidament exposats pels operadors jurídics internament i amb resolucions judicials que poden comportar una paralització que el que faria és abocar-nos a una inseguretat jurídica inabastable.

No crec que existeixi la consciència general del marc en què ens movem, ni del que pot succeir, però no estaria de més que quelcom expliqués, amb realisme, la situació per intentar trobar alternatives possibles. No puc acceptar, encara que no tingui més remei, que «l'explosió», en portes, se'ns porti per endavant la desaparició de la classe econòmica mitjana, que sembla es vol sacrificar, sense cap mirament, introduint una variable de «malestar social» impensable.