Ens extingim sense remei?

L'altre dia, en arribar a casa, em vaig trobar Mixeta i les seves companyes en peu de guerra. Hauríeu sentit els seus «marrameus» que, traduïts, significaven «Els humans sou una pesta contra la qual no hi ha vacunes!» i em tiraren pel cap un grapat de papers. Jo que els agafo i veig que es tractava d'un nou report de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) que, fa unes setmanes, advertia que els plans climàtics dels Governs de tot el món continuen sent insuficients per limitar l'augment de les temperatures a 1,5 graus centígrads segons el que estableix l'Acord de París de 2015. Amb el planeta patint ja tempestes, onades de calor o de fred i inundacions relacionades amb el clima enmig de temperatures d'1,2 °C per sobre dels nivells preindustrials, els experts en clima de l'ONU van dir que el món encara no estava actuant amb prou urgència per frenar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle que posa en perill l'existència de nombroses espècies, inclosa la humana. Aleshores vaig entendre el perquè de la revolta felina. Els vaig donar la raó i vaig admetre que, d'altra banda, des de fa temps en la literatura científica s'anuncia l'actual extinció massiva a la qual sense adonar-nos estem assistint. Des de l'any 1500 calculen que han desaparegut 322 espècies de vertebrats. Es tracta de la sisena extinció massiva que esdevé al nostre planeta i sembla que està afectant principalment les espècies de vertebrats. «–I és que, segons les dades– va afegir Mixeta-, aproximadament dues espècies de vertebrats desapareixen anualment. S'extingeixen, vaja!».

Així, de mica en mica –vaig haver d'admetre novament–, d'una manera gairebé silenciosa, és com es redueix la fauna al món segons un nou estudi que analitza el declivi mundial de vertebrats i les conseqüències d'aquest sobre els entorns naturals i els éssers vius que comparteixen hàbitat amb ells i que ha estat publicat recentment a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences. Per fer el treball el catedràtic de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Gerardo Ceballos ha cartografiat la distribució geogràfica de les espècies vertebrades terrestres conegudes. També ha analitzat el declivi de les poblacions de 177 mamífers estudiats en profunditat entre 1990 i 2015. Les conclusions no són gens falagueres, atès que de les 177 espècies de mamífers estudiades, totes han perdut el 30% del seu hàbitat, arribant en alguns casos fins a un 80%. Copio les paraules del Dr. Ceballos: «Es tracta d'un fenomen críptic que, a diferència de la tala d'arbres, és difícil de detectar i quantificar. Tot i això, les profundes conseqüències que sorgeixen de l'absència o reducció d'animals faran aviat que el problema sigui cada vegada menys críptic [...]. Per tant, la desaparició d'una espècie dins aquestes xarxes complexes alterarà inevitablement un nombre variable d'altres espècies; és el que coneixem com a efecte cascada, i serà més gran quan l'espècie afectada ocupi un paper més rellevant dins de la xarxa. La reducció del nombre d'animals i de la diversitat biològica, a banda de suposar el 'preludi' d'una extinció d'espècies, també implica la pèrdua de serveis crucials que ofereixen els ecosistemes, com la pol·linització de les abelles, el control natural de plagues o la purificació de l'aigua.» Entre els papers que les meves mixes m'havien tirat pel cap, hi havia una altra relació, aquesta del Fons Mundial per a la Natura (WWF) revelador que, entre el 1970 i el 2018, Amèrica central i del sud han perdut el 94% de la seva biodiversitat i que en aquest mateix període el món ha vist desaparèixer el 69% de la seva població vertebrada. En aquest document es remarca que «estem davant d'una emergència que té dues cares i que totes dues han estat originades per nosaltres, els éssers humans: la crisi climàtica i la pèrdua de biodiversitat. A menys que deixem de tractar-les com a dos problemes separats, no podrem abordar aquesta emergència» i adverteix: «El canvi climàtic deteriora les profunditats de l'oceà i posa en risc la nostra alimentació».

És ben trist que el que veuen les mixes que acull l'Associació Vallsgat (us recomano doneu un cop d'ull a la pàgina http//:vallsgat.weebly.com) no sapiguem o no vulguem veure-ho els humans, malgrat que ens hi vagi l'existència.