Personal assistencial

Impersonal. Uns quants milers de persones, dones i homes, d'edats vàries i adscripcions diverses, vocacionalment dedicats a l'assistència de la salut de la resta de tots nosaltres, deixen de treballar per manifestar les seves frustracions i les seves reivindicacions. Estan tips i, molts, al límit de la desesperació o, almenys, de la desesperança.

Infermers i infermeres, metges i metgesses, tècnics especialistes, auxiliars i altre personal formen les plantilles professionals del sistema assistencial sanitari. Sanitaris. Però tractats com si fossin lavabos, vàters o dutxes: imprescindibles però menyspreats. Alguna vegada he escrit que els metges són la segona més antiga professió, però que els governs els tracten pitjor que si fossin de la primera més antiga.

Esdeveniments de la política i l'economia han repartit els professionals de la salut segons qui els contracti i els pagui el salari en «públics» i «privats». I també així, segons es financi, el sistema assistencial es separa en públic i privat. En aquesta part del món hem gaudit amb un sistema assistencial públic considerat dels millors del món: universal, és a dir d'accés a tothom, i finançat amb diners públics. Un temps amb les quotes de la Seguretat Social i, de fa tres decennis amb els impostos que configuren els pressupostos generals de l'Estat. La doctrina és que la salut és un bé públic i tots els ciutadans tenen dret a què es protegeixi i es promogui. Tots els ciutadans empadronats tenen dret a l'assistència pel que disposen d'una targeta individual que els hi garanteix l'accés a l'assistència.

Evidentment, aquesta assistència mou un considerable volum de diners. Va prendre un temps, però aviat alguns van entendre que aquests diners podien ser objecte de negoci. De lucre. Tenint en compte que la clientela potencial la conforma tota la població van anant apareixent ofertes d'assistència a la salut de pagament. Directe o mancomunat amb una mútua. El món, i la doctrina, de les assegurances de tota mena és probablement el que mou més capitals a canvi de vendre un intangible com és la seguretat. Una mena de fum. Tan cert que tots els bancs, la gent que mou un altre intangible basat en la creença de valor que són els diners, s'han incorporat a les companyies i estructures d'assegurança.

Mentre que el finançament fos públic aquests diners s'escapen de l'especulació del capital. És a les hores que es generen alternatiu per sucar-hi. En principi oferint una millor qualitat, accessibilitat i un cert luxe hostaler. Però com que el sistema públic tenia una qualitat notable, els poders van decidir que calia deteriorar-lo. Alguns subtilment. Altres, com va afirmar davant del ministre d'Interior d'un govern del PP un reconegut conspirador, destrossant-lo. No estaven sols. Els han ajudat tot un seguit de polítics en exercici de diferents governs argumentant que «el sistema públic té massa greix» (Artur Mas 1999). D'ací les retallades. La crisi del 2011 va proporcionar l'excusa perfecta.

La part més feble del sistema és, per raons múltiples, l'Assistència Primària. És la porta al sistema, però, a més, és la part assistencial que la privada no pot o vol oferir probablement perquè, com a negoci, té un rendiment baix. Els hospitals són més forts. Els seus professionals estan molt especialitzats i tenen recursos personals i socials (la docència universitària, entre altres) que els hi donen influència i poder. Per combatre això, però, també s'ha ideat un tractament: reduir els salaris i oferir l'alternativa compatible i econòmicament sucosa de la pràctica privada simultània.

I així estem. Contemplant el desballestament del «millor sistema sanitari del món» mentre uns especuladors com fons de pensions i altres plutòcrates i un bon grapat de pocavergonyes entenen que de la salut i la seva nèmesi, la malaltia, es pot extreure lucre.

El personal assistencial fa vaga, deixa de prestar assistència i tothom s'esquinça les vestidures o llença la gorra al foc de desesperació. Però ja és hora que tots comencem a parar l'orella perquè els seus crits només són una petita elevació del volum d'uns greuges que s'arrosseguen de fa anys. Defensen els seus interessos, doncs sí. Però sobretot defensen els de tothom. L'interès i el dret a una salut pública universal i pagada entre tots.