La cultura de la gratuïtat

Benvolgudes i benvolguts, de petits ens ensenyen a donar les gràcies quan algú ens ofereix quelcom de forma gratuïta. «Què es diu?», solem preguntar a l'infant. I d'aquesta senzilla manera col·laborem a crear una societat educada i agraïda. Ara bé, voldria fer-vos veure que quan parlem de gratuïtat i del sentiment d'agraïment que hi va lligat, no ens referim solament a una qüestió de bona educació. No n'hi ha prou d'ensenyar a donar les gràcies, si aquest gest no s'omple de contingut profund.

Potser estem massa acostumats a una mentalitat mercantilista. Cerquem petites ocasions per a guanyar mèrits davant dels altres; a voltes oferim allò que els agrada per aconseguir també d'ells allò que ens manca. Fins i tot ens sembla molt normal dir que no fem més favors si aquest o aquell altre ens n'han deixat de fer.

Canviar aquesta mentalitat mercantilista requereix anar contra corrent i construir una cultura fonamentada en la gratuïtat, una característica de Déu que heretem com a fills seus, però per a la qual ens hem de formar. El Nou Testament no deixa d'insistir en la primacia de la iniciativa de Déu, de la qual homes i dones no n'érem dignes, perquè és impossible ser digne d'un desbordament d'amor tan gran. «Perquè, quan encara érem febles, Crist, en el temps fixat per Déu, va morir pels injustos» (Rm 5,6).

L'amor és, i no pot deixar de ser-ho, gratuït, lliure, immeritori. Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents, no es deixa enganyar per les aparences i està sempre atent per abraçar-nos quan tornem cansats.

La resposta que el Senyor espera de nosaltres és l'alegria i l'agraïment. Recordem el relat dels deu leprosos de Lluc. Tots són guarits i poden recobrar la dignitat social, però sols un entén el que aquesta guarició amaga: un secret més gran i valuós. Per això refà el camí per a trobar la font de la seva alegria. Sols aquell leprós ha entès la dinàmica de l'amor de Déu que no ha vist només la malaltia de la seva pell, sinó que l'ha estimat des del fons del seu ésser.

I si nosaltres, com aquell leprós, anéssim cercant totes aquelles persones que ens han regalat el do de Déu i tornéssim per agrair-los-hi? I si a les parròquies, a les comunitats, a les famílies, aprenguéssim a ser agraïts per l'atenció que rebem dels altres, en comptes de comparar-nos una vegada i una altra cercant com podem ser més ben considerats?

No us sembla que la gratuïtat s'encomana? Una persona que reconeix els regals que rep, fàcilment esdevé també una persona portadora de dons gratuïts. Hi ha tantes maneres d'imitar la generosa donació que aprenem seguint Jesús!

La cultura de la gratuïtat ens permet viure alliberats de l'egoisme i de voler quedar bé. I, així, tretes les mascaretes socials, ens dona ales per construir comunió entre nosaltres i amb tothom. Quin testimoniatge més educatiu oferim quan vivim joiosament la nostra fraternitat, reconeixent-nos ajut i suport gratuït dels uns per als altres!

Ben vostre.