Aixecada dalt d'un turó (VI)

1931, ja teníem la República, es tractava d'una sensació d'aire obert i lliure. Anem a pams: Calia no quedar-se ensopits, anem per feina digueren els que tots la volien, marcant un nou terreny de joc. Fins i tot si em passés ara aquest vent que bufà benignament el rebria amb naturalitat ardent. No soc monàrquic, sí ja ho sé, algunes monarquies són democràtiques, però això de sigui com sigui el fill o filla del Rei ha d'heretar la corona i Cap de l'Estat' inclosa impunitat sense l'opinió del poble. Xoca amb la manera d'assolir la democràcia? Però situem-nos en aquella República. La imatge fotogràfica antiga d'aquell 31 d'abril amb la multitud de tarragonins davant el Govern Civil (rambla Nova, 30) proclamant la República, demostrava el moment àlgid del triomf. Passada la darrera foscor i veient llum blanca el Cardenal Vidal i Barraquer, cap de l'Església a Catalunya, visità formalment i amistosa al president de la Generalitat Francesc Macià, que disparat com una moto proclamà l'Estat Català. A Tarragona la República despertà la capacitat de seduir l'enraigament de l'ensenyament i trobà la complicitat de l'Ajuntament que aportà els terrenys per a la construcció de l'Escola de Treball, de formació professional (encara hi és). Tarragona no volia sentir-ne parlar d'allò de ciutat reaccionària i immòbil. Agafà l'aire dels nous espais juvenils connex als Boy–Scouts. De la cultura i les zones d'esbarjo rellevants com el nou Passeig Arqueològic. A més de, a curt termini l'asfaltatge de carrers i resoldre el problema de l'aigua. I fent-ne un gra massa aconseguir l'Estatut. O sigui, en definitiva llevar-se de la migdiada per obtenir que variïn a l'alça les inversions culturals i urbanístiques de l'Estat Republicà.

No hi ha dubte que eren de preveure les conseqüències d'aquesta mutació política espanyola. Sorgí una buidor tombal de la dreta front aquell viatge republicà, col·locant-la en un lloc polític inhòspit. No podien compartir els camins socials i la capacitat de seduir d'esquerres, com per exemple repartiment de beques d'estudis per a joves de famílies modestes, o bé l'autorització del vot a les dones. Deien més o menys que l'espurna va grifolar sobre els aristòcrates quan la República decidí reformar la qüestió agrària, afegint la idea d'un repartiment que tombava als grans terratinents, l'aristocràcia i el senyoriu, que des de feia anys controlaven més de quatre milions d'hectàrees. Puc creure al que em va dir fa més de trenta anys, sobre si és cert que el Duc d'Alba podia anar, sense sortir-se'n de les seves propietats, de Madrid a Sevilla?

La formosa Sevilla, que sense motiu ni voler, fou afligida per un mal son quan l'any 1932, allà sorgí un intent de rebel·lió del General Sanjurjo contra el govern d'Espanya legítimament constituït i sortit de la voluntat popular. Va ser sufocada. Però l'olla bullia a tot arreu, símptoma d'intents d'engegar-ho tot a dida. Sanjurjo no s'empassà el fracàs, i des de l'exili de Portugal sortí cap Espanya mitjançant un avió facilitat pel multimilionari Joan March, afortunat propietari d'Uralita i Fecsa. Tampoc aquest cop havia de ser, perquè es va estavellar costant-li la vida. Eleccions espanyoles del 1.936, victòria del front popular. A correcuita fou el factor més rellevant que provocà la decisió d'aquell Francisco Franco, militar arribat a General ascendit per mèrits de guerra africanista, a rebel·lar-se contra l'Espanya democràtica. Sortí des de Marroc altre cop amb l'ajut dels milions de March i l'assistència immediata de Hitler—que aprofitaria per assajar la II Guerra Mundial i aconseguir el pas lliure per Espanya cap a l'estratègic Gibraltar – iniciant el cop d'estat i començà la guerra civil.

No cal dir, com ja sabeu, que la guanyà l'any 1939. Revalidant la victòria per a una dictadura d'intolerància, sense respecte als drets més fonamentals de les persones, manca de llibertat política, de pensament i espoli cultural. Franco, de seguida anà a jugar-s'ho tot a una carta fent l'ullet a l'Església catòlica, parant taula apetitosa obtingué el vistiplau, bon profit i nou nat: Plasmació de la Cuzada i el Nacional Catolicismo. Seguir, més endavant com a sobretaula i fent un cop de cap crear-se una dinastia totalitària.

Torna-hi, tot d'una m'he avançat ensenyant la futura postguerra, deixant plantada la Tarragona del 1936! Tiro enrere i reprenc la situació a casa. Malgrat que l'estellà de la guerra i escalfat l'ambient, la revolució militar aquí de seguida no es notà. Sí que estaven atemorits per causa d'alguns elements malcarats i exaltats com aquells Hermanos Landa, dubtós si eren militars o no. Això sí, franquistes de cap a peus suficients perquè en acabar la guerra Franco posà el seu nom a l'important carrer Unió, que patírem quaranta anys. Al capdavall, arribà l'hora i Tarragona fou bombardejada a primers de l'any 1937 des del mar. Però els vaixells facciosos que s'acostaren massa foren contestats per les defenses. Més tard la guàrdia pretoriana aèria italiana començà mitjançant un avió caça lleuger metrallant la Campsa sobre els dipòsits fent vessar la gasolina, semblava no res, però darrere un estol de bombarders deixaren cents de bombes sobre les petites flames causant foc i grans explosions.

Quan jo era jovenet el pare em referia del passat la continuïtat dels bombardejos que s'inflaren d'assolar Tarragona amb efectes criminals. És a dir, no sol als objectius militars o industrials, sinó dirigits clarament als habitatges, sobre la població civil, causant-los la destrucció i el sotragueig de les bombes a les cases veïnes. Prop de tres anys duraren aquells greus arremesos de l'aviació feixista causant quantia de morts, ferits i cents d'edificis destruïts o afectats. El port era candidat primordial de rebre el bombeig de la rutina aèria, amb més de cent atacs. En aquell context calia treure forces dels treballadors atemorits que si podien llampaven llençant-se a l'aigua.

Ni de bon tros era possible mandrejar, respirar ni prendre alè en viure sota el perill d'aquella bestialitat humana. Tarragona construí refugis a tot drap per a la gent que no podien refugiar-se a les Coves del Llorito o bé als masos propers. No cal dir el clima de camaraderia i sacrifici dels que feren les obres perilloses sota terra, finançades per l'Ajuntament i la Junta de Defensa Passiva. A l'aguait, els dies urgents ràpid cap al refugi, on es vivia una estretor per l'atmosfera irrespirable d'humanitat. L'angoixa d'allotjar-se en els petits espais empitjorà de més a més, perquè alguns veïns s'emportaven atuells mínims. Admirable la destresa on s'enllitaven en el mini espai. El de la plaça de la Font era gran, acollia físicament i mental a gairebé tres mil persones. Calia baixar de vint-i-cinc a quaranta graons per abastar la filigrana de passatges de les cinc entrades: prop l'Ajuntament, Rambla vella al costat de Sant Fructuós, dintre de Santa Tecla, i dues més tocant Portalet. Per a la plaça de Sant Antoni s'entrava sota el de Casa Canals i un tercer refugi amb accessos pels carrers Major, Merceria, Calderers i Cuireteries. A més de les persones calia multiplicar-se per a protegir els monuments, com la Catedral que els tarragonins la defensaren amb blocs de ciment.

El 1939 s'acabà la guerra i tres anys de calvari, sentiren l'anunci del desenllaç. Tarragona quedà situada en un lloc inhòspit per als perdedors, de sobte ens caigué damunt l'acceleració de les condicions per la desconstrucció de la llibertat i democràcia.