Societat en conflicte

El desacord evident que avui té plantejada la nostra societat, es veu reflectit en una suma de desacords de molts col·lectius que han triat l'opció de la vaga, com a alternativa final per trobar respostes als greus problemes que els afecten com a grup. És una realitat que el desequilibri social permanent és un fet estès per qualsevol associació lliure, on els seus integrants, reivindiquen qüestions puntuals davant la falta de resposta per part dels poders establerts.

El tsunami de descontentament que reflecteix l'atur de mestres, sanitaris, taxistes, o una part del mateix món de la justícia, ens hauria de fer meditar sobre què fem malament i, si realment, tot els que es demanda es pot complir o pot quedar com un anhel impossible i difícil de conquerir, on les respostes desitjades no es produeixen.

Crec que no podem passar per damunt dels sectors que es manifesten, i que suposen una part vital del nostre estat de benestar, perquè això sí que suposaria posar en perill la nostra pròpia viabilitat de present i futur. Parlar de sanitat o educació, és debatre sobre els pilars del sistema que ens hem donat i que constitueix referència, en positiu, enfront d'altres opcions, on aquestes referències no són la primera justificació de la seva democràcia.

Sembla evident, per tant, que la suposada «cohesió del nostre marc de convivència», es posa en perill quan col·lectius, tan vitals com els al·ludits, prenen l'opció de l'enfrontament, davant la manca de respostes a les seves reivindicacions, estem, en conseqüència, en portes d'una topada d'interessos, de difícil reconducció, si no s'és capaç, per uns i altres, d'actuar amb la màxima transparència i que no tot quedi en personalismes, més o menys argumentats.

Com a societat, tenim una organització que ens permet anar donant respostes als problemes que es van plantejant, malgrat que situacions, com les que vivim, ens posicionen en una debilitat que no crec que ens puguem permetre, si realment el nostre lloc en la globalitat, vol continuar mantenint lideratges, cada cop més sota dubte.

Ja sé que el fàcil és pontificar del que succeeix, i el complicat és donar respostes, però no oblidem que si no es donen possibles solucions als problemes plantejats, podem entrar en un conflicte permanent, on la protesta, justificada o no, se'ns pot passar per damunt.

Està clar que, finalment estem parlant de pressupostos públics, on inclús, la suposada esquerra, dona el vistiplau a l'adquisició d'armament com prioritari, i on, de manera innovadora, es parla de baixada d'impostos, el que ningú esmenta és la priorització de despesa i com gastem els diners de tots, que continua sent una assignatura pendent a l'hora d'exigir als nostres representants la transparència que seria necessària.

La nostra situació, d'acord amb tot l'anterior, comportarà, més aviat que tard, la necessitat de canvis en molts aspectes, que podríem creure consolidats i que exigiran molta més imaginació de la que ara esmercen, a l'hora de buscar sortides al model de conflicte que tot ho envolta.

En qualsevol cas, el que sembla fora de debat, és que les respostes a donar als que exigeixen, via la pressió que fan a tots els nivells, hauran de ser possibles en funció d'una dinàmica, cada cop més polièdrica, on seran molts els que hauran de dir la seva, si realment el que es vol és superar aquesta situació de conflicte, amb garanties de futur possible.

La fragilitat que suposa viure en democràcia comporta, moltes vegades, conflictes d'interessos entre tots els actors socials, una altra cosa és saber reconduir la situació des del possibilisme i no des de falses demagògies puntuals, que l'únic que fan és allargar frustracions de manera indefinida.

A què esperem a marcar prioritats pressupostàries, buscant el suport de gran part dels actors socials, explicant el que succeeix realment i no el que volem escoltar, encara que això suposi costos de tota mena, inclús els de caràcter electoral.