La normalització de la crisi

Sembla evident que la crisi sanitària i la guerra ens ha portat a un model social on la negativitat està assentada, i cada cop més, ens anem acostumant a aquesta situació que hem normalitzat, inconscientment, com un fet de difícil superació i, el que és més greu, com quelcom impossible de canviar.

Si entrem en el món de l'empresa, com a part de la nostra pròpia viabilitat com societat, la cosa és encara més complicada, doncs sembla evident que moltes iniciatives empresarials «sobreviuen de manera artificial», per molt que els grans números econòmics sembli que són millors que els previstos i que tot té perspectives de millorar; malauradament, una cosa és la «macroempresa» i altre molt diferent, els milers de petits negocis que es veuen superats, amb el que això suposa per milions de llocs de treball, que també són en perill imminent.

Moltes de les variables a tenir en compte, en el panorama on estem, i que costarà molt concretar com l'efecte de la inflació és un punt de difícil control, com queda vist en el nostre dia a dia, així, les repercussions d'aquest índex, té més transcendència de la que es pugui comentar, ja que incideix, directament, sobre les empreses, les vendes i la producció, de manera directa, i sense excloure a ningú. En aquest panorama, la pujada del tipus d'interès, descontrolat, i emblemàtic pels consumidors, però també per les petites empreses, és una opció amb transcendència directa sobre la mateixa viabilitat dels implicats. És a dir, som davant d'un marc de molt difícil alternativa futura, i on poc valen els discursos o les propostes electoralistes a les que ens veurem sotmesos en els mesos vinents.

A més a més, tot el que esmento té conseqüències, no solament econòmiques, sinó també de caire legal i, així, la necessitat de disposar de normativa per fer front al problema, no és una necessitat, és una urgència que no es pot deixar de costat, si realment s'està per la pervivència d'una societat, on els emprenedors són referència obligada per la seva subsistència en llibertat. Podem pensar que la desaparició pràctica del petit comerç, és un fet sense transcendència, o que els petits autònoms són una circumstància puntual a superar, malauradament, la destrucció d'aquest espai econòmic, comportaria riscos de concentració empresarial que es portaria cap a una situació impossible en democràcia.

És evident que seran vitals les reestructuracions dels sectors més tocats i desafavorits, però això s'haurà de basar a poder oferir alternatives des del vessant legislatiu amb una Llei Concursal que s'haurà d'adaptar a la realitat, i on no poden subsistir drets per damunt de tots, com el que tenen les administracions públiques, si bé la normativa europea en portes, cuidarà de corregir; però és que a més, les moratòries sectorials posades en marxa, no es poden limitar a les grans opcions econòmiques, sinó que han de baixar a la mateixa realitat dels més dèbils, que no oblidem són els màxims creadors de llocs de treball.

No he llegit noves que permetin veure una baixada de tipus d'interès, ni una estabilització d'obligacions de caràcter laboral, via cotitzacions, ni una sintonia amb els treballadors autònoms que es veuen rebutjats, repetidament, com interlocutors per un poder que sembla no s'adona d'on anem i el que comportarà tot el que veiem en la nostra quotidianitat.

Moltes són les noves que parlen d'empreses en rics, el 2,5% del total i que suposen unes 45.000 de petites, per no oblidar el que això repercuteix sobre la feina, els impostos que no es paguem, o la mateixa crisi del sistema en si mateix.

Sembla evident, per tant, amb les dades que esmento, que es fa urgent la trobada de respostes, que d'acord amb la mateixa necessitat de reestructuració empresarial, puguin fer sobreviure a un teixit social de capa caiguda i amb fallida imminent.

Podem quedar-nos en les bones dades dels grans números, que abans he esmentat, però seria un greu error oblidar les petites apostes dels nostres emprenedors, a l'hora de persistir en uns mercats, on no tots actuen amb les mateixes armes ni amb els mateixos mitjans, influents o no; el rescat vital que sembla evident que s'ha de donar, no es pot retardar més si realment es vol superar el moment agònic que els toca sobreviure a aquestes opcions econòmiques en caiguda lliure a les que s'ha de recuperar, al preu que faci falta, encara que per part d'alguns, indocumentats, s'assumeixi la situació vigent com normal.