De rucs, caragirats i descastats

En arribar a casa vaig sentir una cridòria. Mixeta s'estava adreçant a les seves companyes, que l'aclamaven entusiasmades. La Boni portava una pancarta on es podia llegiur «Mixeta for president» i la Kedi dues, una amb la frase «Ja en tenim prou de rucs, caragirats i descastats!» i una altra amb «Exigim poder votar!». Vaig preguntar si estaven fent un míting i em van dir que sí. Aleshores vaig pensar que els mixos que es poden adoptar a https://www.vallsgat.weebly.com són una maravella. Bé, no ens desviem del tema. Vaig preguntar a què venia tot aquell aldarull i què significaven aquelles pancartes. Mixeta, amb un miol dolç i beatífic, va explicar: «Resulta que demanem justícia. Si els rucs poden manar, per què nosaltres no podem fer-ho? I és que ni tan sols tenim dret a vot!». Jo vaig quedar perplex: «Els rucs manen?», però Mixeta em va tallar mostrant-me la pàgina de l'Agència Alemanya de Notícies (DW.de) on hi havia una entrevista amb la Sra. Annaelena Baerbock, ministra d'Afers Exteriors d'Alemanya: «Mira què diu!». Resulta que m'havien marcat tres frases referides a la guerra d'Ucraïna i, sí, eren remarcables: «Putin ha de canviar el seu punt de vista 360°». «Però què diu aquesta dona! Donar un tomb de 360° vol dir fer cap al punt de partença, no canviar res!... I llegeix què diu aquí: 'Hi ha països que estan a cents de mils de kilòmetres d'Alemanya'. Com pot ser això si la circumferència de la Terra és poc més de quaranta mil quilòmetres. On estan situats aquests països? A la Lluna?... I la tercera és la cirereta del pastís: 'En aquesta guerra no només estan en acció els tancs com al segle XIX...'. Com pot dir aquesta bajanada una ministra alemanya? El primer tanc de la Història que va entrar en combat fou el Mark I britànic i ho feu el 15 de setembre de 1916 al front del Somme, atacant les línies alemanyes amb poc èxit, per cert! I, mentre no es demostri el contrari, 1916 és un any que pertany al segle XX. Ara, ben mirat, no és d'estranyar, perquè aquesta senyora l'any 2021 va escriure un llibre que va haver de retirar sota les acusacions de plagi. A més, va rebre una beca de 48.000 euros per un doctorat que no va fer. No va tornar els diners, naturalment. Ah, i també va admetre que havia exagerat la seva participació en pro de l'Alt Comissionar de les Nacions Unides per als refugiats (ACNUR)! Si rucs i galtes d'aquest calibre són els que us manen, anem tots ben servits!».

He de reconèixer que tenia molta raó i que tot plegat estava a l'altura d'aquella bajanada insigne del Sr. Adolfo Suárez Illana, advocat i vicepresident de la Mesa del Congrés dels Diputats, que va deixar una frase per a la posteritat: «En Nueva York abortan a los niños justo después de nacer». A aquest senyor segurament li van regalar el títol per ser fill de qui era, perquè l'avortament només es pot practicar abans de néixer. Fer-ho després, a més de no ser avortament, és assassinat, infanticidi, parricidi o el cidi que es vulgui segons la legislació vigent. Mixeta va afegir que d'exemples com els esmentats els diaris en van plens.

«D'acord amb això de rucs, ja que n'hi ha per tornar-los a enviar a l'escola primària; però, i això de caragirats»? Aquí va saltar la Kedi exclamant: «I com qualificaries als senyors que tenen a casa seva una col·lecció de jaquetes per anar-les canviant segons bufa el vent? I no vull assenyalar ningú, perquè n'hi ha una colla!».

Aleshores, servidor va tornar a preguntar: «I descastats per què?». La Boni, que estava asseguda damunt del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, va deixar el seu improvisat seient, va buscar una pàgina i va llegir: «Descastat-ada. Adjectiu. Despullat dels bons sentiments que hom deu naturalment tenir envers els seus pares, la seva nissaga, el seu país». «Perdona, però no t'entenc!», vaig dir. «Què diries –replicà la Boni– de qui s'avergonyeix o amaga el cognom del seu pare...? Que si Zapatero, que si Ayuso, que si Feijoo, per citar-ne només alguns... Què tenen de vergonyós Rodríguez, Díaz o Núñez»? Si almenys fessin servir els dos cognoms! Si fossin anglesos, alemanys o què sé jo, bé s'haurien d'embeinar els cognoms dels pares. I no em diguis que ho fan de cara al feminisme!».

Aquí ho vam acabar, mentre servidor lluitava amb aquests dos pensaments: «Si continuo deixant parlar aquestes mixes, encara prendrem mal!» i «si votem als rucs, perquè no als gats!».