Tarragona, desperta!

Tarragona va ser una de les ciutats més importants d'Hispània i la capital de la província romana Hispania Tarraconensis durant l'Imperi Romà. Malauradament, amb el pas del temps, de tota aquella esplendor, només perviu una part, patrimonial, d'aquesta època gloriosa: el seu conjunt arqueològic, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l'any 2000. Avui dia, Tarragona és una ciutat deixada, bruta, caòtica, trista i profundament grisa. L'artífex d'aquesta decadència galopant és l'actual govern municipal, liderat pel Sr. Ricomà i el seu partit, ERC.

Com pot ser que un municipi que ho té tot per ser una de les ciutats més belles i amb més qualitat de vida de tot el territori espanyol i que, gràcies a aquests atributs, esdevé un pol d'atracció turística incomparable, estigui en hores tan baixes?

Només cal passejar un matí qualsevol pels seus carrers, la seva Rambla, per adonar-nos de l'estat d'abandonament de cadascun dels racons que la conformen, sense obviar que la ciutadania hem d'anar caminant mirant a terra per no trepitjar els nombrosos excrements de coloms i altres espècies, o bé miccions tant animals com humanes, per no esmentar la quantitat creixent d'escopinades tuti colori que el decoren. Cal no oblidar l'abundància de rajoles inestables de les voreres que sovint emmagatzemen aigua bruta i que, en passar-hi per sobre, et pots esquitxar tot el camal i, si tens sort i vius a prop, ja pots córrer a canviar-te de roba si no vols anar fent el pena la resta del dia.

Per posar un exemple ben explícit, el carrer Pere Martell, una de les artèries d'entrada a la ciutat venint de la plaça Imperial Tàrraco, centre neuràlgic, pot esdevenir un veritable viacrucis, si tenim en compte el copiós tràfec de persones d'un dia qualsevol, ple d'obstacles, papereres curulles de residus de tota mena que solen caure a terra, perquè ningú s'encarrega de buidar-les amb una certa periodicitat; on les terrasses conviuen amb contenidors de brossa, andròmines de tota classe i naturalesa, matalassos tinyosos, miralls trencats, i un llarg etcètera, que converteix aquest carrer en un trajecte absolutament sòrdid i desagradable. En aquesta mateixa via hi trobem una estació d'autobusos absolutament embodornida i ronyosa, on solen dormir passavolants sense sostre i ebris sense consciència. Mentrestant, el Sr. Ricomà i els seus sequaços giren el cap i miren cap a una altra banda. Això sí, es pengen la dubtosa medalla d'haver destinat milers d'euros a fer un carril bici fantasma, pel qual no transiten ni bicicletes ni patinets, després d'haver posat tot el veïnat i comerciants en peu de guerra.

Per anar tancant aquestes breus ratlles que podrien ser moltes més, només em resta continuar fent-me la mateixa pregunta, retòrica, una i mil vegades: ¿Fins quan la ciutadania tarragonina haurem de suportar estoicament aquestes calamitats, observant tristament com la nostra estimada ciutat s'enfonsa en lA penúria i la brutesa?