Som perquè vàrem ser i perquè som, serem

Era una nit de gener de 1937 quan un dels botxins feixistes va entrar en un bar de Palma de Mallorca mostrant uns sostenidors tacats de sang. «Mireu, mireu –va dir– són els sostenidors de la roja de la Picornell». En efecte, la lluitadora feminista Aurora Picornell havia estat assassinada aquella nit per un escamot de la mort franquista per crims tan terribles com ara «haver organitzat –per primer cop a la història de Mallorca– una manifestació reivindicativa el dia de la dona treballadora.» Amb ella van ser assassinades tres companyes més, una mare i les seus dues filles: Catalina Flaquer, Antonia Pasqual i Maria Pasqual. Que els seus noms no s'esborrin de la història.

Vull començar així per recordar, sobretot a les companyes més joves, que som perquè vàrem ser. Què la lluita de les dones per la seva emancipació ha estat una lluita heroica, que els drets que hem aconseguit no són un regal de ningú i que aquells que voldrien fer marxa enrere al rellotge de la història estan amatents, sovint hipòcritament, esperant que cometem algun error per tornar «a la sociedad tradicional» on ens volen submises, sotmeses i conformades. No ho oblidem.

Com a responsable de polítiques per la igualtat del PSC de les comarques tarragonines reitero el que vaig dir fa uns dies en una reunió del partit: sense feminisme no hi ha socialisme. Així de clar. No són conceptes complementaris, són políticament sinònims. La lluita pel socialisme, per una societat més humanista i igualitària, és la lluita pel feminisme. Tal qual. Cada mur, cada barrera, que col·lectivament anem tombant és una petita victòria cap a aquest objectiu emancipador: la igualtat real –en tots els àmbits de vida– entre les dones i els homes a la nostra societat.

Una lluita que ha de servir per resoldre els problemes reals i quotidians que patim les dones. Per exemple, encara ara les dones cobrem, de mitjana, un 21% menys que els homes per fer la mateixa feina, encara ara moltes de vosaltres heu d'elegir entre ser mares o promocionar-vos professionalment, encara ara el nombre de dones continua sent molt minoritari en llocs de responsabilitat de decisió –sense anar més lluny, en el món del treball–, encara ara hi ha dones que són assassinades, precisament, per ser dones, etc.

El Govern socialista i feminista del president Pedro Sánchez ha treballat i treballa de valent per continuar tombant murs. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana el president del Govern ha anunciat l'aprovació d'una nova llei per assolir la paritat en els òrgans de decisió de les grans corporacions i també dels col·legis professionals. Ho fem perquè sabem que la justícia social i la visibilització de les dones són passos fonamentals en el combat contra les discriminacions en tots els terrenys.

Així, malgrat els avenços aconseguits pels Governs socialistes aquests darrers anys: llei contra la violència de gènere, llei d'igualtat efectiva entre homes i dones, llei d'interrupció voluntària de l'embaràs, equiparació del permís de paternitat i maternitat, llei d'igualtat salarial, etcètera, sabem que encara ens queda molt camí per recórrer.

Sabem també que la dreta i l'extrema dreta són un perill real per continuar avançant cap a la igualtat. Sabem que darrere d'expressions com ideologia de genero o femi-nazis hi ha la voluntat clara de trencar els consensos feministes a què hem arribat com a societat per fer marxa enrere, com els crancs, i posar en risc els avenços obtinguts. Recordem també quan anem a votar el que suposaria, de facto, un Govern Vox-PP amb el senyor Abascal –posem per cas– de ministre d'Igualtat. Recordem-ho sí, recordem-ho.

Però no vull circumscriure la lluita feminista tan sols a una lluita política o institucional. Em dirigeixo a tothom, em dirigeixo també als homes: aquesta lluita, la lluita feminista, és també la vostra lluita, us emplaça directament. Recorrem junts aquest camí que ens ha de dur a una societat plenament democràtica, socialista i humanista on cap persona sigui discriminada per cap motiu i on ser dona no suposi una càrrega suplementària.

Acabo com he començat, recordant l'heroisme i la valentia de les companyes que ens han precedit: de Rosa Luxemburg, Clara Campoamor, Victoria Kent, Margarita Nelken, Aurora Picornell i tantes i tantes companyes anònimes que van lluitar contra el masclisme en uns moments i en uns contextos històrics en els quals fer-ho suposava jugar-se, i sovint, perdre la vida. El seu coratge ha de ser per a nosaltres una font d'inspiració.