Els bisbes que han immatriculat, a la presó

El Bisbat de Vic, a Sant Vicenç de Castellet, es van equivocar i van haver d'anul·lar la immatriculació de la casa de pagès de Cal Campaner i part de la superfície forestal. I, per tant, retornar-la al seu propietari, perquè no era una casa rectoral. Es van equivocar de nou i van haver d'anul·lar i retornar la immatriculació de l'església de Sant Jaume del Clot del Grau de Castellfollit del Boix (Bages) al seu legítim propietari. Ara reconeixen l'error comès a Maians (Bages) i volen anul·lar en part la doble immatriculació il·legal i retornar els terrenys als veïns de Maians, que en són els legítims propietaris. Però, de nou, s'equivocaran si no retornen també els edificis (església, casa rectoral i cementiri). El Dret civil preval sobre el dret canònic i el títol de propietat legal és dels veïns del poble. El Bisbat de Vic va immatricular el 2012, sense cap títol de propietat, sense passar per la notaria i, a través d'una falsa certificació eclesiàstica del Bisbe de Vic, uns béns que ja estaven cedits per acte notarial i registrats des de l'any 1871 al registre de la Propietat de Manresa a nom dels veïns del poble de Maians.

Els patrimonis històrics i culturals dels pobles i ciutats (esglésies, cases rectorals i cementiris) eren béns sempre considerats de domini públic —últimament (de 1861 fins a 1998) per la Llei hipotecària de 1861, per la llei hipotecària franquista de 1946 i el Reglament Hipotecari de 1947—, tal com ho són a Portugal, França, Bèlgica, Alemanya i altres països. Són béns comuns, col·lectius i comunitaris de les poblacions, aixecats, construïts i mantinguts pels veïns a través d'aportacions voluntàries de les famílies durant segles i generacions, per mitjà de diners o de treball directe (feina). Els pobles i ciutats, a través dels Usos i Costums, van cedir l'ús d'aquests béns a l'església, però mai van cedir-ne la propietat, que va ser robada amb les immatriculacions; històricament l'església no en volia la propietat, per garantir-ne la conservació i obres dels edificis, que sovint necessitaven, gràcies als ciutadans dels pobles i ciutats i administracions.

L'església, com sempre, ha parat la mà, i demanava a tothom, però no hi posava res per fer les esglésies, les cases rectorals i cementiris. La immatriculació a nom dels bisbats i del seu CIF d'aquests béns és un despropòsit, ja que els bisbats són església diocesana, església jeràrquica, el Vaticà i, per tant, entitat privada, cosa que vol dir que no pot registrar al seu nom i CIF béns que són comuns, col·lectius i comunitaris. Dit d'una altra manera, en el seu nom no han construït mai cap església ni rectoria ni cementiri. No han participat ni en la construcció ni en la conservació i manteniment. No han dedicat pressupostos per mantenir aquests edificis, perquè això ho feien els pobles a través de la gent, cosa fàcil de demostrar si mirem els pressupostos dels bisbats. L'ecònom responsable del patrimoni del Bisbat de Vic ho deia tot cofoi: “Nosaltres no hem pagat cap edifici amb els nostres pressupostos del bisbat”. Això ho paguen els pobles.

L'església ha estat única, exclusiva i excloent, des de molt abans dels Reis Catòlics fins a final de La Dictadura, i la religió oficial amb ple suport actiu dels poders públics; tothom era catòlic i cristià, si no per gust per força. Durant segles tots els ciutadans i els poders públics van aixecar els béns de culte: esglésies, catedrals, santuaris. En molts països europeus, els béns de culte són de domini públic perquè s'han edificat durant segles i generacions per l'ús comú dels ciutadans i pel culte de tots. Les esglésies conserven el dret d'ús dels béns de culte per les activitats litúrgiques: recordem l'incendi de Notre Dame a París, l'Estat finançarà la seva reconstrucció perquè la catedral és un bé de domini públic. Les esglésies no són un bé eclesial, perquè les han pagat sempre els pobles.

El Bisbat de Vic diu que en el període 1998 a 2015 va immatricular legalment. El procés d'immatriculació fou il·legal, ja que varen utilitzar l'Article 206 de la Llei hipotecària de la llei franquista de 1946 que atorgava privilegis a l'església, però en aquest període ja no era vigent des de l'aprovació de la Constitució de 1978. Per tant, el Bisbat va perdre els privilegis: la condició d'autoritat i administració pública, els bisbes ja no eren notaris, no podien fer certificacions de domini, ni podien inscriure béns al registre de la propietat sense escriptura ni títol de propietat protocol·litzat per les notaries. Si no tenen escriptures ni títol de propietat, de la mateixa manera que tots els mortals, la llei obliga a fer un expedient de domini i provar la propietat davant del jutge, provar la possessió, fer exposició pública publicant edictes i esperar la sentència del jutge.

Amb les immatriculacions fetes s'ha vulnerat La Constitució, la democràcia, l'estat de dret, el Dret Europeu, els convenis internacionals signats per l'Estat Espanyol i els drets garantits per la Convenció Europea dels Drets Humans. El tribunal d'Estrasburg s'ha pronunciat en aquesta direcció. En qualsevol país democràtic i de dret, els bisbes que van immatricular estarien tots a la presó, però el govern espanyol de coalició del PSOE i Unidas Podemos li tremolen les cames.

La passivitat dels poders públics de l'estat, Executiu, Legislatiu i Judicial, i la no resolució de les immatriculacions representa un indult a l'espoli, saqueig i pillatge de la jerarquia de l'Església catòlica que ha immatriculat més de 100.000 béns a tot l'Estat Espanyol i davant l'escàndol immobiliari més gran del món, fan l'orni.