Nivells

Nivell és un concepte molt abusat al llenguatge comú. Paraula d'origen occità, la nostrada langue d'oc, inicialment designa la part superior d'un fluid. La gravetat atreu de forma uniforme les molècules dels fluids que són mòbils, i les ordena determinant una superfície horitzontal. El diccionari admet, però, fins a cinc accepcions i, d'aquestes, fins a una vintena d'associacions.

Nivell tenen els fluids de la natura, principalment les aigües: el nivell del mar i les marees, els dels rius o dels pantans. O el de les corbes de nivell, de les terres. El nivell del mar determina l'alçada del terreny.

Un nivell és un estri de paleta o agrimensor, un recipient tubular no ple, amb un líquid dins i unes marques per «anivellar» la bombolla d'aire i determinar l'horitzontalitat d'un terreny o d'una construcció.

L'horitzontalitat es refereix a la línia que fa l'horitzó, que la veiem recta i plana, tot i que tots sabem que no ho és pas. És corba perquè, malgrat els terraplanistes, dibuixa el contorn del planeta Terra. Corba centrada al centre de la terra.

També hi ha nivells sòlids, com son els pisos d'un edifici o, també i mirant capbaix, els de la profunditat d'un pou o una mina.

Hi ha, però, molts que malmeten el llenguatge assignant nivells a coses que no en tenen diferents alçades, sovint afegint una proposició «de» per definir-les, i parlen de continents, «a nivell d'Europa», agrupacions de països, «a nivell de la Comunitat Europea», o altres.

Sí que val referir-se al «nivell de carrer» per a indicar un espai comú per on camina la gent, rez de chaussee, com diuen a França a ras de terra o la planta baixa.

Hi ha també una accepció quantitativa com d'una magnitud variable en relació amb un valor de referència arbitrari o no. Així els nivells d'elements biològics com els que determinen l'anàlisi de sang o altres fluids: el nivell de colesterol, de sucre, d'hemoglobina i molts altres. Nivells que pugen i baixen en diferents circumstàncies. Com també nivells d'altres relacions físiques de la matèria imprecisament considerades quantitativament quan, ho són per la seva presència relativa al que les envolta i deuria parlar-se de concentració de tal o tal altre element i no de nivell.

Hi ha un ús social, per diferenciar quantitativament situacions de la gent pel seu «nivell» econòmic: nivell de vida, de pobresa, de subsistència, que les gradacions, mai homogènies ni horitzontals, venen marcades per diferències assignades.

Just ara descobrim dos nivells un xic preocupants: el nivell de butadiè a l'aire que respirem a Tarragona i el de cocaïna a les aigües residuals. L'un per sobre del considerat nivell acceptable i l'altre que ens situa en el segon lloc de totes les ciutats d'Europa estudiades, només per sota d'Amberes.

Ambdós indesitjables. Ambdós són concentracions: l'un a l'aire, en PPM, o parts per milió i l'altre com a concentració per miler d'habitants.

Doncs a veure com ens ho fem. Això del butadiè, un conegut cancerigen, l'hauríem de negociar i pactar amb els nostres conveïns de la indústria química. Lo de la cocaïna s'hauria de veure si procedeix de l'excreció després del seu passi pel nas i la resta de l'organisme dels usuaris, o és que l'han llançat a vàter perquè els Mossos estan picant a la porta.

No sé. Hi ha nivells de la realitat que se m'escapen.