El teletreball es quedarà? Sobreviurà?

Amb la covid i el decret governatiu, empreses i organismes de qualsevol mena, de la nit al dia i sense cap preparació prèvia, en una dimensió desconeguda, moltes persones van començar a treballar des de casa seva, amb l'ajuda d'estris anomenats Zoom, Teams i Slack. Van ser dies desconcertants, de cert caos i d'aprendre nous protocols. A l'inici de la pandèmia, la incidència de teletreballadors va arribar al 34%, segons l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques. Aquesta realitat es va mantenir estable més o menys durant tot l'any fins que, amb les vacunes i la pandèmia en un estat de control relatiu, arribà el moment del gran replec. A Espanya molts empresaris, l'administració també, van tornar a exigir presencialitat total o quasi total a uns empleats que en molts casos s'havien ja acostumat als avantatges del treball en remot, entre elles l'estalvi de temps i diners en trasllats i les facilitats per a la conciliació familiar, sobretot.

S'han complert ja tres anys de la implantació del teletreball a «lo brut», i ara s'ha convertit amb la possibilitat de treballar des de casa en un cavall de batalla laboral en moltes empreses, un assumpte que divideix comitès amb directius, quasi a la par amb els salaris, i també en una arma de negociació o un avantatge competitiva entre empreses, És a dir, davant el dubte, un empleat qualificat rendeix a preferir estar en una oficina flexible i, si l'empresa no li ofereix, exigeix a canvi, més diners u altre tipus de compensacions. Durant l'any 2022, segons dades del Ministeri d'Assumptes Econòmic i Transformació Digital, el teletreball es va anar reduint. L'ocasional passà del 13,6% al 12,5% i l'habitual, del 7,9% al 6,4%. A la Comunitat de Madrid i a Catalunya, amb el 19,1% i 14,1%, respectivament, de disposar els treballadors de certa flexibilitat, però està molt lluny d'altres territoris europeus, com els Països Baixos, on se supera el 54% d'incidència. Estem aquí més a favor del presentisme, ja que concedeixen com a molt una flexibilitat, és a dir una possibilitat de treballar en remot menys del 30% del temps. Els entesos han definit que s'ha produït la “paranoia de la productivitat”, amb la instal·lació de sistemes de control per demostrar els empleats als seus caps, que estan tot el temps treballant encara que estiguin a casa.

El ministeri de Yolanda Díaz va aprovar recentment la llei del Teletreball, que contempla que la jornada no presencial deu superar el 30%, i aquest és sempre reversible i voluntari, a més les despeses i els mitjans els posa l'empresari. Tot plegat es compleix a mitges, ja que molts empleats s'estan pagant els equips i les despeses d'electricitat, xarxa wifi i subministraments. També per captar i retenir el talent, s'ha produït el cas que si després del confinament, es va implantar un model 3+2, tres dies presencials i dos de treball en remot, però a causa del preu dels carburants i la inflació, ara és a l'inrevés, 2+3. Vull recordar que estem vivint temps empresarials molt difícils, ja que la realitat actual està afectada per una sèrie de paràmetres que condicionen l'activitat diària: pujada dels lloguers, de l'energia, dels combustibles provocada per la guerra d'Ucraïna; la considerable i brutal pujada dels materials i matèria primera; el mínim marge o pèrdues amb què s'ha de lluitar diàriament els pagaments a proveïdors, per exemple. La pregunta que em faig és: el teletreball es quedarà? Sobreviurà?