Camins de ferro

Just estava fent el meu exercici anual de la declaració de la renda quan sento que Ferrovial, una gran empresa que a mi em sonava que es dedicava a fer-ne ferrocarrils, marxava als Països Baixos per pagar menys impostos. No sorprèn que aquesta iniciativa hagi estat mal rebuda pel govern de l'estat. Fa poc temps que, això que es coneix com «les més altes institucions de l'estat», van instar a grans empreses catalanes que marxessin de Catalunya. El president de SEAT, un senyor molt seriós que, a més de ser alemany, depèn d'una altra empresa també alemanya, els hi va respondre que les empreses privades són això, privades, i poden fer el que volen dins les lleis. Una certa amargor haver de prendre una dosi de la mateixa medicina, oi?

La meva relació amb els ferrocarrils és de caràcter familiar. El meu besavi, William Finch Featherstone, fou un enginyer de ferrocarrils que vingué el segle XIX a la península a la construcció dels ferrocarrils de l'oest: Extremadura i Portugal. El pont de ferro sobre el riu Guadiana encara llueix una placa amb el seu nom. A la família es recorda les dificultats que s'hi van trobar al sector per on s'havia de creuar el riu. Sembla que el lloc més propici el van ocupar els romans just a Mérida, on fa dos mil anys que hi varen fer un pont que encara resisteix i s'utilitza. Coses dels romans. El pont de ferro també s'aguanta.

Als anys cinquanta vaig viure un temps a la Delegació de Combustibles de RENFE que hi havia al cap de vall del carrer Apodaca. El delegat era un oncle meu i em va acollir mentre la meva família estava fora. En aquella època els combustibles eren, bàsicament, carbó per les màquines de vapor. Foc i fum. Vaig aprendre que eren els brics, una mena de totxos de carbó d'hulla premsats, o els pellets, també carbó premsat en forma d'ou. Feien cap als tender, uns vagons enganxats a les màquines des d'on es tiraven al forn de la màquina a palades. Encara aleshores el vocabulari ferroviari era en anglès, com el meu besavi.

També vaig entendre que la raó dels camins de ferro era just la possibilitat d'enganxar a les tractores un nombre de vagons, de mercaderies o de passatgers, que feu rendible el transport. Com més vagons, millor. Però per anar a prop, no cal.

Que ara vulguin lligar el transport interurbà a vies, camins de ferro i catenàries per l'electre, ara que no fem servir el carbó, amb un tramvia amb 46 parades em sembla un retorn als temps del meu besavi. Dispendiós i ineficaç.

Que es facin servir diners públics per un caprici de qui no té millors idees em fa repensar la meva declaració de la renda. Dissortadament, no puc com Ferrovial, agafar els trastos i anar-me'n a Holanda: soc gran, em fa mandra i allí tenen un clima fatal. No és tant pagar o no els impostos. Fa vint segles d'allò de «donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu ho seu». El que em rebenta és el que facin amb els diners dels impostos. Finançar bancs corruptes i camis de ferro d'Alta Velocitat que van buits o no van enlloc, és una desgràcia. Tampoc es poden finançar les idees estúpides, les ocurrències i, encara menys, les intencions de qualsevol indocumentat que es presenti a unes eleccions municipals.