La megapiscina d'onades 'sostenible' de Cunit

Us imagineu que un bon dia, trobant-vos tan tranquils a casa vostra, truquessin a la porta uns «grans» homes de negocis proposant-vos un projecte tan esbojarrat com la construcció d'una piscina gegant d'onades artificials al costat del mar per la pràctica del surf? Doncs bé, justament això, a grans trets, és el que ha succeït a Cunit.

Ara, imagineu també per un moment, que us asseguren amb la certesa de qui sap que demà sortirà el sol, que el dit projecte generarà una pluja de llocs de treball i de riquesa al vostre municipi. En altres paraules, Disneyland. Les paraules lloc de treball manquen de tot sentit quan no venen acompanyades de la paraula digne. Més no sempre és millor, i si en teniu cap dubte d'això que dic, pregunteu als qui treballen o han treballat –no molts són els que hi duren a llarg– al nou McDonald's.

Tanmateix, imagineu que, a més, us garanteixen que es tracta d'una idea del tot sostenible, supereco-friendly respectuós al màxim amb l'entorn natural, ja que «evitarà que molts cunitencs hagin d'agafar el cotxe cada dia per anar a treballar a fora». Senyors, siguem sincers, qui no coneix algú que agafa el cotxe fins i tot per anar a comprar al supermercat que té a cent metres de la porta de casa seva? I què hi ha de tota aquella bona gent que es desplaça amb transport públic per anar a la feina? Més encara quan, avui, Rodalies és gratuït amb els abonaments recurrents de l'Estat. A qui volen enganyar amb excuses tan pobres i inconsistents com aquesta? De veritat hi ha algú entre nosaltres que creu amb tota sinceritat que desforestar un bosc per fotre-hi una megapiscina d'onades és ecològic? No, em nego. Impossible. No hi pot haver cap persona amb dos dits de front capaç de pensar tal bajanada. Molt menys, aquelles persones que es troben al capdavant del nostre consistori i que han de vetllar amb professionalitat i dedicació pel bé comú de la nostra societat.

Per tant, el problema deu residir, o bé en una preocupant pèrdua de la percepció real de la realitat per part dels dirigents dels diferents partits que es posicionen a favor del monstruós projecte, o bé per la manca de valors que aboca a aquests cap a la deriva on només conten els interessos partidistes o, fins i tot, els personals. Negar l'evidència només pot ser un acte de malícia o de pura ignorància. Tant és, ja que tots els grups municipals de l'ajuntament, menys ERC, consideren que els interessos del poble passen per l'especulació econòmica i no pas per la defensa i preservació del nostre patrimoni natural. Això no resultaria cap sorpresa si el projecte només fos recolzat pels partits polítics que la seva pròpia ideologia correspon amb aquest tipus de pensament. Malgrat tot, resulta decebedor comprovar com certs partits polítics que es declaren els «abanderats del moviment ecologista» abandonen aquest camí donant la mà a la hipocresia i la incoherència, deixant de banda tots els valors que, segons ells, defensen. Perquè «tots estimem els arbres i som els primers a abraçar-los», però quan arriba l'hora de posicionar-se i fer un pas cap endavant, els principis cauen en el buit de la irrellevància, mostrant la seva veritable naturalesa de pensament, on el verd resulta ser només un color i res més.

Doncs jo em pregunto, en quin moment hem perdut el seny? En quin moment, en aquest poble, els representants públics han deixat de tocar amb els peus a terra i es deixen seduir per cants de sirenes, per projectes especulatius desorbitats sense cap mena de cabuda en la nostra realitat i per idees que sonen més a un acudit que a una proposta seriosa? Realment no s'han adonat que ens trobem, no només com a societat o com a país, sinó com a espècie, sota l'amenaça més gran dels nostres temps denominada emergència climàtica? No saben aquesta gent que patim una de les pitjors sequeres de la nostra història i que aquests fenòmens aniran sempre a pitjor si no hi fem res a respecte?

Ara, més que mai, és el moment de plantar cara als reptes que ens depara el futur −gairebé present−, que no augura res de bo, i deixar de banda aquesta boja política. Ara més que mai, hem de reconciliar-nos amb el seny i avançar tots plegats cap a un model de societat més sostenible capaç de garantir un demà digne de viure −o, almenys, un demà− abans que sigui massa tard.Finalment, l'única cosa que resta a dir, és que un projecte d'aquestes dimensions en plena sequera només pot ser qualificat de bogeria, i tot aquell que ho defensi, definitivament ha d'haver perdut el nord.