Aixecada dalt d'un turó (IX)

Els tarragonins es trobaven en clar deteriorament aquells anys del 1940 al seixanta. Però passaren del cel paorós a recuperar el ritme escaient, o sia les sensacions de viure en família, els amics, les emocions, la festa i l'humor. Retornar a la Tarragona que gairebé tothom es coneixia, el gran àmbit petit com un grapat de tot l'habitable, que te la feies caminant. L'únic barri, el Serrallo, el del llençol blau de la platja sense crestes escumades a tocar de l'Església. Els serrallencs, en pujar al centre, amb afecte deien «Anem dalt a Tarragona». Tots es llençaren a cercar un renaixement, fou com sembrar un camp i amb el treball recollir el fruit de la vitalitat.

Enrere el desori, els ulls s'il·luminaven en arribar davant la preeminència del Balcó del Mediterrani i la Rambla. L'espai de goig i poderós tarragoní on cada pas era un càntic de satisfacció. Deien que podeu consultar espais rellevants arreu, no trobareu res més transcendent que la remor de les branques dels plàtans agitades pels lleugers vents suaus de l'hivern i frescs a l'estiu. L'ampla Rambla, passeig d'argent alfa, encara no era allongada, però petge i força de ciutat, encara minsa acabava aturada per la N-340 de Valencia a Barcelona. (on hi ha la Font del Centenari). D'allà cap avall hi havia el res, el futur. Sobre el terregall si posava la fira, acabant davant la fàbrica Mostelle, Zumo de uva sin fermentar (cantó actual Imperial Tàrraco).

I és que la Rambla era la predisposició pel gaudiment de la vida, ho acollia tot, celebracions, espectacles, revetlles, cinemes, el ricor de la banca, botigues, opulentes cafeteries i l'esplendor de l'Hotel Europa enfront de la primera casa que es construí. Enmig d'ambdós rebien el carrer Hermanos Landa, (ara Unió) que pujant des de la plaça General Sanjurjo (dels Carros) per Apodaca formava l´eix comercial de la ciutat sumant la Rambla d'atrafegada i joiosa vida, botigues com el Bazar Aleman, el 95, farmàcies, els cines Modern i Fémina, el Gran Café i Bars. Seguint pel Sant Agustí pròsper i acabava a la Rambla San Carlos (Vella). Trepitjant aquest recorregut de sucar-hi pa d'atractiu i comercial impossible desfer-vos-en de la impressió i l'esplendor.

Fins ací si ara algú, en veurem els cabells blancs, em demana l'edat li dic que ho vaig viure. A cops divertit, sovint difícil sota l'absoluta influència dictatorial, alenant i compartint l'univers personal amb la família i els amics, malgrat jugar-se-la per la prohibició de reunir-nos més de tres persones. L'alliberament d'això sorgí d'una idea múrria i clarivident que ho defugí: la cordial munió, malgrat algun calfred, dels cafès i bars com el Miramar a la plaça General Sanjurjo (dels Carros), el Taurino prop de plaça de Braus, la Palma avenida de Navarra (Estanislaus Figueres), la Puda al Serrallo i d'altres. Que passant-lo pel magí i l'esperit artístic d'aficionats, s'acordà crear els Nidos de Arte, on es podia cantar, dir i recitar en públic. Fou un èxit insospitat d'esbargiment i diversió presentat per la figura d'un aficionat showman. Només calgué prudència i aparença de compromís d'autocensura i en cada Nido un petit empostissat, piano i els coneguts mestres Godall i Solé per acompanyar als artistes. Confio en la malenconia per sortir-me'n i nomenaré: Antoni Berengué, Luis Borrut, Luis Comes, Maria Calabuig, Anibal Rey, Ramon Turrion, Ecos del Gayà, Remedios Millan, que imitaven als i les famoses del moment.

La mentalitat actual, on tothom té tele i els noiets porten un mòbil-ordinador, prodigi connectat al món que t'ho diu i sap tot, el que explico de llavors pot semblar avorrit i disgraciós. Però era així, calia poc per travessar aquell desert de vida, que per als noiets era l'escola, jugar al carrer, mastegant un bocí de regalèssia als billars i per als majors un senzill telèfon clàssic era una aspiració impossible. Havent paït bé aquell èxit succeí nova troballa d'esbargiment refistolat: Radio Tarragona, republicana que Franco mantingué: música, notícies feixistes, reportatges alemanys de l'eix, concursos i ràdio novel·les. I amb l'alè de les muses la dinàmica brutal del programa de Josep Mª Tarrasa. Veu amable reposada i sàvia, creant Maginet Pelacanyes, noiet inexistent, entremaliat, graciós, de nas arremangat i veu neta com l'aigua, que amb ingenuïtat picardiosa aconseguia afegir mots catalans al programa benèfic d'ajut als infants de l'hospital Sant Joan de Déu. Acollida popular sorprenent, i de més a més permeté l'avinença als tarragonins per crear Peñas col·laboradores del recapte, com Club Maginet, Penya els Tranquils, Mosqueteros de Maginet, altironant-se «prohibido reunirse mas de tres personas». Fins i tot en naixeren algunes com «mesa redonda del Bar Balmes» des de Ràdio Barcelona.

Escric Barcelona, i sento l'avi afegint amb sornegueria «Barcelona és molt gran, i encara hi fan cases» (avi, et recordo molt). Quant a la història em veig brivall adolescent, dalt del petit camió de Bodegas Martínez fabricant de l'escumós Tulcis (nom romà del Francolí) que el Lluis conduïa cap a Tarragona. Mitjançant la peculiaritat d'envanir-se de coneixements m'endegà: estem passant per l'antiga Via Augusta romana que darrerament millorà el dictador Primo de Rivera. De sobte i sense solta ni volta, en passar per sota de l'Arc de Barà s'emprenyà perquè no portava el permís obligatori per a viatjar a Barcelona (excloent pels capellans). Passat el cabreig digué: l'arc volen desmuntar-lo i anirà al final de la fira de Tarragona, on faran una plaça (ara Imperial Tàrraco). Malgrat semblar-me una rucada almenys se'l quedaríem, salvant el perill d'endur-se-l com d'altres antiguitats. En arribar l'amic Roget m'assabentà que s'havia calat foc al Circ Royal (Rambla cantó Cañellas, ara Seguretat Social) i que els bombers, cobrint l'altra feina lluny, arribaren tard. El sufocaren els del circ i veïns. Per acabar el relat, dir-te que si et plauen aquests records, alegra't i llegeix-me, continuaré cercant-los dels meus racons més endinsats.